ingènues, millor. Així les volien les cançons tradicionals els folkloristes
que, empesos per la vena romàntica i guiats per aquests criteris, trescaven per
valls i muntanyes en la seva recerca i captura. Quines joies, doncs, el cicle
de cançons del comte Arnau, per exemple, amb les seves arrels entortolligant-se
amb les del país i la llengua en formació. De tan remotes, altres es perdien en
la nit del temps. Sense rastre de la seva gestació, no pertanyien a ningú i per
això ens pertanyen a tots. Melodies i lletres de creació col·lectiva, obra del
poble -i tots som poble-, responien,
responen i respondran a l’essència del país, a aquest poble que és sobretot la
bona gent, gent del terròs que distingeix el bé del mal tan clarament com un
paller d’una pallera, perquè abans que el fum de les fàbriques no ho emboirés
tot, el món era senzill i ordenat i la gent cantava amb veu serena, clara i
sense renecs. Així era la cançó, arrelada fins al fons de l’ànima col·lectiva,
atemporal però preindustrial en qualsevol cas, rural i cristiana, així eren les
cançons populars, o així les volien considerar i així les seleccionaven i les
escrivien.
Tot just ara, en aquest nostre present de
descreguts, revisitem els mites i els prejudicis damunt els quals els
folkloristes varen fer els seus aplecs de flors boscanes per mostrar-les a les
generacions de granja que vindrien. Amb la distància se’ns apareixen més
intencionades les seves seleccions i els seus oblits, els seus rebuigs, les
recerques desateses. Les cançons eròtiques o les políticament incorrectes, les
que usen registres lingüístics no prou modèlics encara ara es recuperen,
malgrat el sedàs espès pel qual foren passades. En canvi, menys càndids i menys
espontanis apareixen, per exemple, els goigs del barroc, on trobem una pietat
dirigida per clergues lletraferits que adopten un to narratiu, didàctic, proper
i literàriament molt eficaç per adreçar-se a peregrins i devots: el lloretenc
Felip Gibert amb els seus “Triomfs a Sta. Cristina” (s. XVI); els goigs
dedicats a St. Feliu pel rector de Parlavà, Bernat Cabaieu (1618); o els
coetanis de St. Ferriol, escrits pel rector Antoni Casanova.
actuals consisteixen en exercicis de contextualització històrica de cançons que
es voldrien més aviat intemporals i ennuvolades. Recentment, el Grup de Recerca
Folklòrica d’Osona ha editat Cançons de
la Història de Catalunya (Ed. Farell, 2004), on es recuperen cançons –la
majoria, de transmissió exclusivament oral- que il·lustren i comenten
determinats fets històrics, moltes de les quals s’havien escapat del
caçapapallones d’altres antòlegs. Una altra cançó del bandoler Serrallonga dóna
una versió en primera persona del bandolerisme del XVII; al mateix segle, a un romanç
que du la notícia de la crema de l’església de Riudarenes pels terços
castellans se li ajunta la melodia d’una picant cançó de segadors i comença a
rodar el que, segles a venir, esdevindrà l’himne nacional. D’entre les de les
terres gironines, “Girona està sitiada” i “Malaparte” evoquen la Guerra del
Francès, i “La crema de Ripoll” recorda els fets bèl·lics de la vila durant la
primera Guerra Carlina. Situades en el seu context, apareixen menys innocents,
sotmeses a certs interessos polítics i socials, amb un determinat origen i
determinades transformacions en el temps, però no pas per això perden el seu
poder de fascinació, ans al contrari.
[@more@]
Una vegada, pensant i barrinant, em vaig adonar que sense música, el món no seria món. Si des dels principis dels temps no hagués existit la música, ja no hi hauria món, la humanitat i tots els éssers restants s’haguéssin enfonsat en la depressió moral.
Sobre la Cançó Tradicional, penso que se li hauria de donar més importància, i no escoltar tan aquest xumba-xumba tan monòton, robòtic i novedós de les discotèques… Perquè ni és música, ni transmet missatge. En canvi, sí que ho fa la cançó tradicional, que ens explica la nostra història i ens ajuda a entendre què fem aquí, qui som, i per què el nostre país és com és.
Salut!
Silme.
La música folklòrica és reducte d’uns pocs entusiastes, de minories. Està bé que es recuperin aquetes cançons i se’n donguin la màxima difusió possible.
A les discoteques no les sentirem pas, això segur. De fet, més m’estimo que segueixi així, sino llavors voldria dir que aquestes cançóns són pura escombrialla.