Podríem al·legar que no ens han trobat
en un bon moment. Enfeinats amb les Fires, esvalotats amb l’Estatut, els
gironins potser no hem estat gaire per ells, per la parelleta que ara ja són
tres. Serien excuses prou vàlides per dissimular la discreta displicència amb
què tractem el nostre príncep particular i la seva possible successora, la
petita Elionor. El títol de Príncep de Girona que duen els hereus de la corona
espanyola és dels més desangelats de tots els títols que es fan i es desfan. Ja
va ser-ho des de la seva creació, en temps de Ferran I, el 1414, per atorgar-lo
al seu primogènit, l’infant Alfons, mentre no fos rei. Va durar-li dos mesos,
després dels quals el títol ja no va caldre. Fou un apèndix nobiliari tan ínfim
que els Borbons no hi van pensar més fins que, coses de la transició, algú el
va recuperar per tal de reequilibrar la corona, plena de joies que la feien
decantar massa cap al costat de Castella, i el títol fou oficialitzat per la
Constitució. Però ningú no se’l creu gaire, més aviat engavanya. Val a
reconèixer que la tebior prové de les dues bandes. L’actual Príncep de Girona
s’hi ha acostat poquíssim, i aquí tampoc no se l’ha trobat a faltar. Quan
finalment el 1990 va acudir en visita oficial, l’estada de menys de quatre
hores va ser més aviat desafortunada, i tots plegats devien concloure que és
Astúries la pàtria estimada, Astúries la del seu cor.
en un bon moment. Enfeinats amb les Fires, esvalotats amb l’Estatut, els
gironins potser no hem estat gaire per ells, per la parelleta que ara ja són
tres. Serien excuses prou vàlides per dissimular la discreta displicència amb
què tractem el nostre príncep particular i la seva possible successora, la
petita Elionor. El títol de Príncep de Girona que duen els hereus de la corona
espanyola és dels més desangelats de tots els títols que es fan i es desfan. Ja
va ser-ho des de la seva creació, en temps de Ferran I, el 1414, per atorgar-lo
al seu primogènit, l’infant Alfons, mentre no fos rei. Va durar-li dos mesos,
després dels quals el títol ja no va caldre. Fou un apèndix nobiliari tan ínfim
que els Borbons no hi van pensar més fins que, coses de la transició, algú el
va recuperar per tal de reequilibrar la corona, plena de joies que la feien
decantar massa cap al costat de Castella, i el títol fou oficialitzat per la
Constitució. Però ningú no se’l creu gaire, més aviat engavanya. Val a
reconèixer que la tebior prové de les dues bandes. L’actual Príncep de Girona
s’hi ha acostat poquíssim, i aquí tampoc no se l’ha trobat a faltar. Quan
finalment el 1990 va acudir en visita oficial, l’estada de menys de quatre
hores va ser més aviat desafortunada, i tots plegats devien concloure que és
Astúries la pàtria estimada, Astúries la del seu cor.
Com que Elionor ha nascut amb el pa de
la reforma constitucional sota el braç, que tant pot beneficiar-la a ella com a
nosaltres, proposo atorgar-li el benefici del dubte. De moment, l’han ben
encertat amb el nom, i no parlo sols de l’eufonia de les formes Leonor o
Elionor, ambdues ben vàlides en català. Les seves predecessores homònimes, tant
a Castella com a Catalunya, en general van deixar força bon gust a la boca,
molt més dolç que el nom de Felip, que als catalans ens ennuega la gola. Als
melòmans, a més, el nom ens remet de seguida a la protagonista de l’única òpera
de Beethoven, “Fidelio”, que s’hauria d’haver titulat, precisament, “Leonora”,
una ardida esposa que salva el marit empresonat injustament. És un bell cant a
l’amor conjugal i a la llibertat, fins al punt que fou escollida pel govern de
Sud-Àfrica per representar-la a Robben Island, la presó on Nelson Mandela va
estar reclòs disset anys, per commemorar els deu anys de democràcia al país.
Tant de bo, doncs, la petita Leonor acompleixi el que el seu nom promet.
la reforma constitucional sota el braç, que tant pot beneficiar-la a ella com a
nosaltres, proposo atorgar-li el benefici del dubte. De moment, l’han ben
encertat amb el nom, i no parlo sols de l’eufonia de les formes Leonor o
Elionor, ambdues ben vàlides en català. Les seves predecessores homònimes, tant
a Castella com a Catalunya, en general van deixar força bon gust a la boca,
molt més dolç que el nom de Felip, que als catalans ens ennuega la gola. Als
melòmans, a més, el nom ens remet de seguida a la protagonista de l’única òpera
de Beethoven, “Fidelio”, que s’hauria d’haver titulat, precisament, “Leonora”,
una ardida esposa que salva el marit empresonat injustament. És un bell cant a
l’amor conjugal i a la llibertat, fins al punt que fou escollida pel govern de
Sud-Àfrica per representar-la a Robben Island, la presó on Nelson Mandela va
estar reclòs disset anys, per commemorar els deu anys de democràcia al país.
Tant de bo, doncs, la petita Leonor acompleixi el que el seu nom promet.
[@more@]
