S’ha constatat tècnicament
allò que era públic i notori: a la Selva també tenim l’aigua contaminada per
nitrats. Ja estem a l’alçada de comarques
veïnes com l’Empordà o Osona, no podíem pas ser menys, nosaltres que
pretenem ser la comarca de l’aigua, segons l’eslogan turístic del nostre
Consell Comarcal. És veritat, l’aigua ens acompanya els topònims, Vilobí
d’Onyar, Riudellots, Riudarenes, Sant Martí Sapresa; sustenta empreses de Sant
Hilari, Amer, Caldes; entolla les arbredes de l’estany de Sils, dota d’ànima
els balnearis, tinta les Guilleries i el Montseny. Tanmateix, aquesta
proximitat de l’aigua no ha generat llegendes selvatanes com les dones d’aigua
o les goges, presents a d’altres comarques líquides com la Garrotxa o el Pla de
l’Estany. Com a molt, a la llegenda d’en Pere Porter, l’estany de Sils era
només un portal de comunicació amb l’infern. No l’hem mitificada ni
sacralitzada, l’aigua, només l’hem instrumentalitzat. Cap mite infantil
relacionat amb l’aigua ens condiciona. Així, ni al pagès, ni al propietari que
accepti vessaments il·legals de purins a les seves terres, cap dona
deliqüescent arribada d’una rondalla els bufarà les orelles ni els burxarà la
mala consciènca. En l’imaginari col·lectiu selvatà, l’aigua no és com una dona,
font de misteri i de vida, sinó només riquesa transparent. Per això, a falta de
goges, la planta dessalinitzadora de Blanes ha de treballar tant i tant per a
la comarca de l’aigua.
allò que era públic i notori: a la Selva també tenim l’aigua contaminada per
nitrats. Ja estem a l’alçada de comarques
veïnes com l’Empordà o Osona, no podíem pas ser menys, nosaltres que
pretenem ser la comarca de l’aigua, segons l’eslogan turístic del nostre
Consell Comarcal. És veritat, l’aigua ens acompanya els topònims, Vilobí
d’Onyar, Riudellots, Riudarenes, Sant Martí Sapresa; sustenta empreses de Sant
Hilari, Amer, Caldes; entolla les arbredes de l’estany de Sils, dota d’ànima
els balnearis, tinta les Guilleries i el Montseny. Tanmateix, aquesta
proximitat de l’aigua no ha generat llegendes selvatanes com les dones d’aigua
o les goges, presents a d’altres comarques líquides com la Garrotxa o el Pla de
l’Estany. Com a molt, a la llegenda d’en Pere Porter, l’estany de Sils era
només un portal de comunicació amb l’infern. No l’hem mitificada ni
sacralitzada, l’aigua, només l’hem instrumentalitzat. Cap mite infantil
relacionat amb l’aigua ens condiciona. Així, ni al pagès, ni al propietari que
accepti vessaments il·legals de purins a les seves terres, cap dona
deliqüescent arribada d’una rondalla els bufarà les orelles ni els burxarà la
mala consciènca. En l’imaginari col·lectiu selvatà, l’aigua no és com una dona,
font de misteri i de vida, sinó només riquesa transparent. Per això, a falta de
goges, la planta dessalinitzadora de Blanes ha de treballar tant i tant per a
la comarca de l’aigua.
[@more@]
