Rafael Masó, Nonito Cadenas i Fidel Aguilar, i delineant-ne les seves vides en
paral·lel, tindríem un petit exemple del sentit de la justícia poètica amb què
de vegades obra el temps. Cadenas, artesà de la forja; Aguilar, escultor.
Cadenas va rebre de la vida certes benediccions que a Aguilar, amb una
biografia curta i trencadissa, li foren negades. Tanmateix la posteritat ha fet
una labor de compensació: avui l’obra de Fidel Aguilar és als museus i en la
mitologia gironina, en canvi la de Nonito Cadenas amb prou feines és una nota
al peu de pàgina als llibres sobre Masó.
Les benediccions en la vida de Nonnit o “Nonito” Cadenas i Caballer (St.
Vicenç dels Alls, 1876- Girona, 1930) poden endevinar-se en les poques ratlles
amb què ara per ara se la pot escriure. Apadrinat per Masó, va incidir en el
món cultural gironí amb una notable arrencada. L’arquitecte noucentista va
escriure-li un article elogiós de la seva obra incipient, li va encarregar la
forja de les seves obres, volia convertir-lo en un artesà-artista digne de
l’Escola de Bells Oficis que ell imaginava febrilment. Més tard, tant
l’arquitecte com l’artesà van haver-se de resignar als reajustaments que la
realitat va imposar-los. Cadenas, entomant la ració inevitable de desencisos
que el temps ens ofereix, va bescanviar els somnis juvenils d’exposar les seves
claus i els seus ganivets com si fossin escultures, a canvi d’engrandir el
taller i convertir-lo en una metal·lúrgia del segle XX. Així, va menar un
negoci pròsper dins el qual va evolucionar d’artesà savi a industrial eficient,
va gaudir d’una vida raonablement llarga, útil, i perdurable en la seva obra i
els seus descendents –el seu fill Ramon va continuar la tradició familiar, que
ha arribat fins els nostres dies–, no va patir l’esllavissada de la Guerra
Incivil. Encara va tenir temps de recollir premis per la seva obra (a
Barcelona, per una làmpada el 1921; a Figueres, el 1926), però després de la
seva mort li va pertocar l’anonimat injust amb què solen ser castigats els
artesans. Perduts aquella “claueta assenyalada amb una creu en el lloc més
just” i “el simple mànec de ganivet amb els símbols popularíssims de les
virtuts teologals” descrits per Masó, els seus ferros encara embelleixen
silenciosament el noucentisme gironí: les espigues a la reixa de la farinera
Teixidor, les reixes de la casa Salieti, les de l’escola de Sarrià i les
ferramentes dels mobles del mas El Soler. És just posar nom i cognoms a la
feina ben feta.
[@more@]
