espai de joc i de descoberta, i això que la meva infantesa va transcórrer entre
els darrers seixanta i principis dels setanta, quan el riu va experimentar una
transformació radical. El 1971 fou la gran frontera, el moment històric, quan
es va eixamplar el llit del riu amb grans excavadores i es va deixar de patir
pels aiguats de l’Onyar (des de llavors les revingudes van venir pel
Gravalosa). Boirosos em són els safareigs i els estenedors en plena activitat,
boirosa la passera de l’Onyar, boirosos la xarxa de corriols estrets trenant
recorreguts que hi menaven, les cabanes que mai no vam saber cobrir, els peixos
petits que un cop pescats no resistien més d’un dia a dins d’un pot de vidre,
boquejant de panxa enlaire. Més boiroses encara les dones que anaven a rentar a
Onyar mateix: les he somiades, aquelles figures de pessebre; he integrat com a
record propi alguna fotografia antiga o alguna explicació de les meves tietes?
De petit petit recordo el meu jardí de les delícies particular, o no
pas ben bé particular, perquè rarament m’hi trobava sol. Des del poble estant
quedava a l’altra banda de l’Onyar, passat Cal Tet, gairebé arribant al pont de
l’Empalme. Hi solia anar en bicicleta i, òbviament, sense que els meus pares ho
sabessin. El paradís prohibit era als peus d’una gran arbreda, de lluny un gran
coixí verd. Deixava la BH estintolada a la soca del primer arbre i m’endinsava
dins un jardí multicolor. Al mig d’aquella arbreda el municipi llençava les
deixalles, sense cap tanca que ens les prohibís. Piles i piles d’escombraries,
quantes temptacions! En ple estiu, ni m’ofenia la pudor, ni tenia escrúpols a
remenar el que podria ser una joguina reparable, aquell plàstic la matèria
prima per a un treball manual o un objecte decoratiu que caldria netejar i
reinventar. Recordo especialment una marededéu de ceràmica negra de Quart que
no patia de gaire res més que algun cantell escabotat, una veritable ganga. Les
escombraries vessaven com lava volcànica pel pendent del riu, i el pas d’altres
espigolaires com jo hi havia fressat una mica de camí. Entenem-nos: aquesta no
és pas una història de misèria, que a casa anàvem en un Seat 850 Special. Sóc
fill de l’explosió demogràfica, dels plans d’estabilització, i em penso que
vaig créixer ajudat per la llet que els americans deixaven a l’escola. Si a les
fotos de llavors apareixo escanyolit és perquè jo no era gaire de vida, no pas
perquè els pares no em peixessin, cal que se sàpiga. Era llemec, i prou.
Senzillament, els setanta va ser una època de contrastos en què es podia anar
tranquil·lament “a les bassures” mentre els divendres a la nit Kiko Ledgard
regalava Seats 850 (no Special) a l’Un,
dos, tres.
Doncs podria haver estat una tarda d’estiu de 1971. Potser havia anat a
peu fins a l’arbreda de les coloraines, i potser era el dia de la fascinant
troballa de la marededéu escantondada. No, segur que no: aquell cop el tresor
havia estat un enorme pot de pintura esmalt, encara tendra sota un tel sec. La
podria reaprofitar per pintar qualevol cosa. Content i carregat, vaig decidir
tornar a casa pel mig del riu. No era perillós, l’aigua arribava com a molt a
mitja cama excepte als llocs on feia “xombo”, és a dir, petites gorgues que en
qualsevol cas mai no arribaven a cobrir. I en aquell tros, malgrat tot, l’Onyar
es veia net, almenys fins a l’alçada dels safareigs, quan rebia les aigües
negres del clavegueram. Després del pas de les grans màquines excavadores, al
riu li sobrava mare i discorria entre meandres mandrosos bo i deixant bancals
de sorra i algues a mig eixugar. A mig camí, vaig decidir foradar el tel de
pintura resseca, no fos cas que la traginés en va, amb tan mala fortuna que en
fer-ho em vaig tacar tot el braç. A casa sabrien que havia estat a l’arbreda
prohibida. Com que Déu estreny però no escanya, prop de la passera vaig trobar
la meva germana gran i unes amigues seves, remullant-se en banyador i
esquitxant-se les unes a les altres. Abans que marxessin, els vaig ensenyar el
braç ple d’esmalt:
–
Fes-t’hi fregues de pedra tosca!
De seguida vaig trobar-ne un bon exemplar, un bon palet volcànic de la
Crosa, negre i arrodonit pel riu que, certament, va fer marxar la pintura. La
pintura i més encara. Em va quedar el braç ben encetat pel fregadís, ple de
ratlletes vermelles en paral·lel.
Com que l’aventura no tindria altres conseqüències tret d’aquell pelat
com tants que se n’esqueien, ja podia tornar a casa sense perill de ser
enxampat. Aigua avall, encara treballaven les grans màquines. Una aplanadora,
amb un cilindre enorme, convertia el riu en carretera. Vaig acostar-me fins a
un dels sorrals que la màquina havia deixat com una patena, llis, net i estèril
com una platja a primera hora. Però, de prop, la sorra humida brillava de
peixos petits com una ungla, com un estampat de lluentons tremoladissos. Com
els serrells platejats d’un teló que s’abaixa. El sol gairebé s’havia colgat,
era hora de tornar a casa.
(publicat al Llibre de la Festa Major de Vilobí, 2003)
[@more@]
