És temps de
calçots, i ja frisem. Fa uns anys, no sabíem ni què eren. I ara, els caps de
setmana hi ha cues als restaurants que n’ofereixen, delerosos com estem de
posar-nos un pitet i participar en l’espectacle, una mica bàrbar, de menjar
aquells grills de ceba escalivats amb una salsa de les que hi canten els
àngels. Encara no hem importat el plat sobirà del Garraf, la xatonada,
l’escarola coronada de bacallà, tonyina, anxoves i olives, batejats tots amb
l’ametllada carícia del xató, però tot arribarà.
Així com resta poca
gent que es declari verge de calçots, tampoc no queden gaires profans en
matèria de castells. D’un temps ençà -potser de TV3 ençà-, els folres i les
manilles ja no tenen secrets per a nosaltres, i fins i tot som capaços de
vibrar una mica quan l’anxaneta triomfa damunt l’estiba de bordegassos. Ara bé,
a l’hora de fer la pinya, això ja són figues d’un altre paner: colze amb colze,
a frec de tanta aixella suada, només ens faltaria aquesta!
De tota manera, és
un fet: els catalans de més avall del Llobregat triomfen. I nosaltres, els qui guardàvem
l’esssència més romànica del país, ens repleguem respectuosament. La Catalunya
Vella va tenir el seu moment durant el Noucentisme seriós: vàrem imposar la
sardana com a dansa nacional, la civilitat ordenada enfront els lloscos
saltimbanquis de Valls. Però els d’ara són altres temps, i el temps palpita amb
el ritme del sud, Barcelona avall, a ritme dels Carnavals de Vilanova o de
Sitges. Els nostres carnestoltes tradicionals, entretant, basats en la teca, en
ranxos i sopes contundents, ens encadenen estomacalment. És el seu sentit de la
festa el que, també, s’ha imposat. Ens rendim.
[@more@]
