Són trenta-cinc fonts orals esperant un Lampedusa, un Visconti o un Llorenç Villalonga, per recrear una Sicília o un Bearn en versions gironines i contemporànies. En sortirien trenta-cinc drames rurals de to crepuscular, amb mons ensorrats i nissagues desorientades, amb els ingredients èpics de lluites pel poder, de la força de la sang i la consciència de classe, de cops de puny damunt la taula, de pergamins i disputes familiars, de generositat i egoisme a gavadals. “Els últims hereus. Història oral dels propietaris rurals gironins, 1930-2000”, el recent llibre elaborat per una colla d’historiadors sota la coordinació d’Enric Saguer, utilitza tècniques també properes al periodisme per disseccionar, des del punt de vista dels hisendats, la revolució viscuda al món rural en els darrers cinquanta anys, quan “la màquina ha desplaçat l’home, el capital al treball i l’estiuejant al pagès”. Tots els protagonistes del llibre estan condemnats a la pèrdua o degradació del seu patrimoni, a resistir l’acusació d’un passat daurat, a trobar el seu lloc en un món sense masovers, a pidolar subvencions en un laberint burocràtic desconcertant. Caldria un nou Bertrana per retratar literàriament aquests camps i boscos i esguards desolats. De moment, i no és pas poca cosa, uns historiadors eficients han engegat la gravadora -el nou mirall d’Stendhal- per recollir unes veus, narrar una erosió i contextualitzar la seva perplexitat.
[@more@]
