On hi havia hagut un silènci plàcid, la deflagració; on hi havia hagut massa detonacions, rebentava una emoció continguda. Els dos esclats primaverals, l’un a la platja de les Antenes de Pals, l’altra al País Basc, són dues explosions amb cua. La presència de la dinamita o la seva absència, ambdues mediàtiques i espectaculars, marquen en tots dos casos un abans i un després, obren interrogants al nou escenari geogràfic o polític que es presenta a l’horitzó.
Els qui van viure en directe, in situ o per televisió, l’esllavissada de les torres de Ràdio Liberty, van satisfer la sev demanda d’adrenalina. Però aquells breus instants d’un present intens no foren prou enlluernadors com per esborrar ni el pes del passat ni les expectatives de futur amb què molts s’ho miraven. L’altre dia apareixien a La Vanguardia les opinions d’antics treballadors de Ràdio Liberty, enyoradissos i impotents amb la decadència imparable d’aquelles estructures. Un d’ells, Antoni Bernabé, va preferir no veure la barrinada i estar-se a l’ordinador, mantenint el seu documentat museu virtual a internet, dolgut tant per l’estrepitós final com per l’alegria tàcita amb què va ser vist el tancament d’una infraestructura que havia donat feina a més de trenta treballadors. Els freqüentadors, per raons de treball o de plaer, d’aquella platja llarguíssima i hospitalària hem acabat agraint la protecció maternal que li ha ofert aquella presència digna de l’escena darrera de El planeta dels simis. Una mena de bellesa postindustrial, de natura resignada, de paradís violat però reconeixible. La combinació de ferram, nudisme i paisatge relativament verge li conferien una personalitat d’excepció en tota la Costa Brava. I, respecte del futur, no tot està tan dat i beneït com asseguren alguns polítics, per tal com han d’admetre que encara hi ha papers sense signar sobre la protecció i usos del paratge. La Costa Brava n’ha vist tantes i de tan grosses, sigui en la dictadura o en l’era democràtica, que ningú no se’n refia. Ni dels governants locals, sotmesos a la perversa dinàmica de créixer a base de permisos d’obres i dels altres impostos subsegüents, ni dels poders supramunicipals. A banda i banda de l’enorme terreny ara ple de ferralla, separant-les, dues llargues rengleres de cases adossades ran de platja es miren: dos centpeus delerosos de caminar i fondre’s en una abraçada damunt les runes, damunt un cementiri dels temps de la guerra freda.
Els qui van viure en directe, in situ o per televisió, l’esllavissada de les torres de Ràdio Liberty, van satisfer la sev demanda d’adrenalina. Però aquells breus instants d’un present intens no foren prou enlluernadors com per esborrar ni el pes del passat ni les expectatives de futur amb què molts s’ho miraven. L’altre dia apareixien a La Vanguardia les opinions d’antics treballadors de Ràdio Liberty, enyoradissos i impotents amb la decadència imparable d’aquelles estructures. Un d’ells, Antoni Bernabé, va preferir no veure la barrinada i estar-se a l’ordinador, mantenint el seu documentat museu virtual a internet, dolgut tant per l’estrepitós final com per l’alegria tàcita amb què va ser vist el tancament d’una infraestructura que havia donat feina a més de trenta treballadors. Els freqüentadors, per raons de treball o de plaer, d’aquella platja llarguíssima i hospitalària hem acabat agraint la protecció maternal que li ha ofert aquella presència digna de l’escena darrera de El planeta dels simis. Una mena de bellesa postindustrial, de natura resignada, de paradís violat però reconeixible. La combinació de ferram, nudisme i paisatge relativament verge li conferien una personalitat d’excepció en tota la Costa Brava. I, respecte del futur, no tot està tan dat i beneït com asseguren alguns polítics, per tal com han d’admetre que encara hi ha papers sense signar sobre la protecció i usos del paratge. La Costa Brava n’ha vist tantes i de tan grosses, sigui en la dictadura o en l’era democràtica, que ningú no se’n refia. Ni dels governants locals, sotmesos a la perversa dinàmica de créixer a base de permisos d’obres i dels altres impostos subsegüents, ni dels poders supramunicipals. A banda i banda de l’enorme terreny ara ple de ferralla, separant-les, dues llargues rengleres de cases adossades ran de platja es miren: dos centpeus delerosos de caminar i fondre’s en una abraçada damunt les runes, damunt un cementiri dels temps de la guerra freda.
[@more@]
