Dia per altre, i per art de màgia i de SMS, totes les ciutats han tingut o tenen convocada una macrofarra. Fins i tot Girona, on anirem a parar. Per exorcitzar, desdramatitzar, minimitzar o subestimar la crida, s’ha reutilitzat un vell argument ja esgrimit fa una pila d’anys per Joaquim Nadal, en els seus temps d’alcalde: «Girona és una ciutat sense tradició de marxa.» Sense entrar en el grau de veritat d’aquesta afirmació ni tampoc en el motiu d’orgull o de vergonya que se’n podria desprendre, el que sí que voldria comentar és l’ús i abús de la tradició per deslegitimar actituds o costums. Girona té una tradició sardanista, xuixera o cabalística, però també han estat tradicionals la pena de mort, les ràtzies antijueves o (sí, també) les curses de braus. Que un fet sigui o no tradicional no garanteix res. En segon lloc, el passat és un bosc prou frondós com perquè s’hi facin tradicions com bolets. Semblava que no teníem tradició de peluts, rockers i yeyés, i gràcies a la documentada exposició Girona pop de la Casa de Cultura, d’ara endavant podrem plantar cara a la Karina. Per tant, l’afirmació que la ciutat dels quatre rius ha estat tradicionalment apol·línia, i que els seguidors de Dionís no hi tenen entrada és tan opinable com del tot ociosa. Com les macrofarres o com les sardanes, les tradicions es fan i es desfan, cada cop amb més celeritat. El seguici de Dionís retruny fora ciutat. Les bacants d’Eurípides, lectura recomanada.
[@more@]
