de la música a les comarques gironines, de seguida toparà amb la producció de
la capella de la catedral, un dels focus més importants fins ben entrat el
segle XIX. Si vol anar més a fons en la seva curiositat, s’adonarà que li cal
desplaçar-se forçosament fins a Barcelona. Les partitures dels mestres Soler,
Gaz o Gònima, entre d’altres compositors gironins dels segles XVII i XVIII, es
troben repartides bàsicament entre l’arxiu capitular de la seu gironina i la
Biblioteca de Catalunya. És ben conegut que al cap i casal hi varen arribar per
la venda efectuada pel músic i col·leccionista Joan Carreras Dagas (1828-1900)
a la Diputació de Barcelona el 1892. Alguns rumors hi afegeixen, de més a més,
que prèviament havia intentat vendre-les al British Museum. Així fou com la
seva col·lecció va fornir el nucli bàsic del fons musical de l’actual
Biblioteca de Catalunya.
Tot un protagonista de la vida musical
gironina, barcelonina i bisbalenca, director d’escoles de música, introductor
de Czerny, Cramer i altres mètodes de piano despietats, compositor d’himnes i
òperes, de misses i d’obres de saló i circumstàncies, Carreras Dagas va ser
també mestre de capella de la catedral de Girona entre 1851 i 1860, en temps de
vaques flaques de la institució. Al cap de deu anys de deixar el càrrec, el
mestre havia aconseguit una enorme col·lecció musical, tant de partitures com
d’instruments, de la qual va publicar un catàleg esmentant-ne la procedència
per a la majoria de les peces excepte, sospitosament, les de la part gironina.
Per tot plegat, tot i que no hi ha cap prova concloent, les diferents peces del
trencaclosques projecten una ombra de dubte molt llarga sobre la legitimitat
d’aquella transacció decimonònica.
tingut arran dels papers de l’arxiu de Salamanca i la mala sang que s’està fent
amb les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida procedents de la Franja, tampoc
no es tracta ara d’obrir un nou front de polèmica entre Girona i Barcelona per
una pila de papers pautats. Però en favor de la unitat d’arxiu -aquesta
expressió que ara ens és tan familiar-, i ara que la digitalització dels fons
s’ha convertit en una tasca econòmicament molt assequible, seria interessant
arribar a un acord institucional que permetés una reunificació virtual del que
una vegada fou l’arxiu musical de la catedral de Girona. Part de la feina ja és
feta, ja que Jaume Pinyol i Albert Bosch han anat fotografiant pacientment les
partitures que es guarden a la part gironina, posant-les a disposició dels
investigadors al mateix arxiu capitular. I, posats a fer fotos de les obres
gironines endreçades a la Biblioteca de Catalunya, també es podria aprofitar
per completar de la mateixa manera l’arxiu musical de la parròquia de Sant
Esteve d’Olot, l’altre centre destacat durant el barroc. Sobretot si el fons
acaba essent dipositat a l’Arxiu Històric Comarcal de la Garrotxa, l’opció més
plausible, seria un goig tenir tanta música potencial en el lloc on fou
imaginada.
[@more@]
