“Josafat”, la narració amb la qual havia disputat a Josep Pous i Pagès -i
perdut- el primer premi de la Festa de la Bellesa de Palafrugell. Bertrana
anava una mica tard. Tard en decidir la seva vocació literària, fins llavors
esporàdica, diletant, limitada a alguna novel·leta sentimental inèdita,
col·laboracions a revistes i una primera obra titulada, precisament, “Tard”. Ja
tenia trenta-nou anys, una carrera feta com a professor de dibuix i pintor que
li permetia anar empenyent a rodolons la vida. Feia tard lliurant a la impremta
aquella peça d’orfebreria, aquella nova versió de la bèstia i la bella
reencarnats en el campaner Josafat i la bagassa Fineta, quan el modernisme
tocava a la seva fi després de la batallada solemne de Caterina Albert–Víctor
Català amb la novel·la “Solitud”, publicada tot just un any abans. Tard li va
arribar l’èxit, de bracet amb la polèmica, casat i amainadat, quan no era hora
de fer-se l’artista rebel i provocador com li va pertocar en el repartiment de
rols fet per la Girona més resclosida.
Entretant, el mateix any un jove gironí es
llicenciava en arquitectura i tornava a la ciutat nadiua per
professionalitzar-s’hi. Rafael Masó participava, com el pintor renascut en
literat, d’uns ideals renovadors per a la seva Girona, però diferia amb
Bertrana en la seva idea de modernitat i en els canals per implantar-la.
Bertrana tendia a embardissar-se en solitud, Masó a teixir xarxes d’acció i
poder. Amb tot, la distàncies en edat i en ideologia no eren prou grans com per
contemplar-se l’un a l’altre amb respecte i fins i tot amb complicitat.
S’havien conegut uns anys abans, a l’entorn de la revista “Vida”. Tot i ser una
mica missaires, tot i sentir-s’hi massa ganàpia entre aquella colla de
lletraferits tan tendres, Bertrana s’hi va arrecerar. Masó va dibuixar-li una
òliba per a la portada del Josafat, un símbol prou polisèmic per complaure’ls a
ambdós. Quan Bertrana fou empresonat el 1911, Masó el visità per donar-li
suport (anys més tard, seria el mateix Masó qui passaria per un tràngol
similar). Encara al 1916, quan Bertrana ja s’havia establert a Barcelona, va
exposar a Athenea. Després es van distanciar, però a “El vagabund”, la segona
part de les seves memòries ficcionalitzades de Bertrana, Rafael Masó queda
disfressat com a Daniel Sitjar, per a qui només té records i paraules amables.
De centenari en centenari hem arribat, doncs, a un dolç punt d’inflexió.
Modernisme i noucentisme es varen trobar damunt d’un llibre, en el dibuix d’una
òliba. L’òliba és nit i és saviesa, la vigilància i la cacera, la mirada i
l’acció, l’ocell de l’inconegut i la mascota d’Atenea.
[@more@]
