Hi ha vida per a la cobla
més enllà dels aplecs i les faldilles emmidonades dels concursos. Potser sí que
té data de caducitat, per falta de relleu generacional, una visió encotillada
de la sardana que té com a base un purisme mal entès i la tendència a dir no a
qualsevol canvi i a qualsevol risc, des de la sardanova a l’estil manresà.
Desacomplexades, les generacions més joves de músics li han injectat dosis de
vitalitat acoblant-se amb hibridacions múltiples i diverses. Des del
reconeixement oficial dels estudis superiors d’instruments de cobla, s’han
titulat alguns joves gironins interessats a vivificar aquest organisme a punt
de momificar-se: els tenores Àlex Vila,
de la Bisbal i Albert Vergés, de Tortellà; el compositor i tible Marc Timon, de
Castelló d’Empúries (inventor del gènere de la sardana-protesta amb “Bagdad
game over”). Si dins el públic sardanista es tendeix a l’esclerosi, la malaltia
endèmica en els intèrprets és la mol·lície acomodatícia. No és el cas d’aquests
tres culs inquiets, disposats a sacsejar el repertori de cobla i fer-lo entrar
al segle XXI. Si la creativitat i ofici de compositors i intèrprets està
assegurada, ara cal canalitzar-la en un nou format. Si els programadors es
mullessin, als festivals de música contemporània, sònars i derivats podrien
sonar les fusions de la cobla amb el jazz, el rescat de les sardanes dodecafòniques
de Robert Gerhard, les sardanes remix. I a obrir-se d’orelles.
més enllà dels aplecs i les faldilles emmidonades dels concursos. Potser sí que
té data de caducitat, per falta de relleu generacional, una visió encotillada
de la sardana que té com a base un purisme mal entès i la tendència a dir no a
qualsevol canvi i a qualsevol risc, des de la sardanova a l’estil manresà.
Desacomplexades, les generacions més joves de músics li han injectat dosis de
vitalitat acoblant-se amb hibridacions múltiples i diverses. Des del
reconeixement oficial dels estudis superiors d’instruments de cobla, s’han
titulat alguns joves gironins interessats a vivificar aquest organisme a punt
de momificar-se: els tenores Àlex Vila,
de la Bisbal i Albert Vergés, de Tortellà; el compositor i tible Marc Timon, de
Castelló d’Empúries (inventor del gènere de la sardana-protesta amb “Bagdad
game over”). Si dins el públic sardanista es tendeix a l’esclerosi, la malaltia
endèmica en els intèrprets és la mol·lície acomodatícia. No és el cas d’aquests
tres culs inquiets, disposats a sacsejar el repertori de cobla i fer-lo entrar
al segle XXI. Si la creativitat i ofici de compositors i intèrprets està
assegurada, ara cal canalitzar-la en un nou format. Si els programadors es
mullessin, als festivals de música contemporània, sònars i derivats podrien
sonar les fusions de la cobla amb el jazz, el rescat de les sardanes dodecafòniques
de Robert Gerhard, les sardanes remix. I a obrir-se d’orelles.
[@more@]
