Travessàvem Barcelona tornant de les vacances, i ens va sorprendre un avís
lluminós penjat a la Ronda Litoral: “Corts a la carretera per treballs”. Te’n
vas quinze dies, i quan tornes ja no reconeixes ni la pròpia llengua.
Mentrestant, barcelonins que han turistejat algun dia per Girona deixen
testimoni escrit a diversos blogs de la sorpresa (i, en molts, l’enveja) que
els produeix la possibilitat de viure-hi quotidianament en català. Més enllà
del relativisme d’aquestes apreciacions i de la precària fragilitat del nostre
ecosistema lingüístic, va prenent cos l’imaginari col·lectiu la possibilitat
d’establir, cent quilòmetres al nord del cap i casal, una capital de la cultura
en català. Barcelona, la mestissa; Girona, la castissa. De vegades, però, més
que un tòpic sembla un projecte polític. Construir aquí el que és una batalla
perduda allà. Potser és pel fet de convertir-nos en reserva cultural protegida
que rebem inversions i infrastructures, un petit país català amb un auditoriet
preciós, un teatre municipal bufó, un festival de teatre de primer ordre, un
barri vell tematitzat i una llengua típica fent la viu-viu. Aviat ens vindran a
veure per lliurar-hi els premis nacionals de cultura i a TV3 no caldrà
posar-hi, com a remor de fons, català enllaunat. Després, retornaran cap a una
Barcelona babèlica i selvàtica, sotmesa a les llengües del més fort, alliberada
d’una cotilla que engavanya el seu cosmopolitisme.
lluminós penjat a la Ronda Litoral: “Corts a la carretera per treballs”. Te’n
vas quinze dies, i quan tornes ja no reconeixes ni la pròpia llengua.
Mentrestant, barcelonins que han turistejat algun dia per Girona deixen
testimoni escrit a diversos blogs de la sorpresa (i, en molts, l’enveja) que
els produeix la possibilitat de viure-hi quotidianament en català. Més enllà
del relativisme d’aquestes apreciacions i de la precària fragilitat del nostre
ecosistema lingüístic, va prenent cos l’imaginari col·lectiu la possibilitat
d’establir, cent quilòmetres al nord del cap i casal, una capital de la cultura
en català. Barcelona, la mestissa; Girona, la castissa. De vegades, però, més
que un tòpic sembla un projecte polític. Construir aquí el que és una batalla
perduda allà. Potser és pel fet de convertir-nos en reserva cultural protegida
que rebem inversions i infrastructures, un petit país català amb un auditoriet
preciós, un teatre municipal bufó, un festival de teatre de primer ordre, un
barri vell tematitzat i una llengua típica fent la viu-viu. Aviat ens vindran a
veure per lliurar-hi els premis nacionals de cultura i a TV3 no caldrà
posar-hi, com a remor de fons, català enllaunat. Després, retornaran cap a una
Barcelona babèlica i selvàtica, sotmesa a les llengües del més fort, alliberada
d’una cotilla que engavanya el seu cosmopolitisme.
// [@more@]
