Una biga pot ser emocionant. Almenys ho és la biga de Sant Miquel de Cruïlles. Va ser trobada per casualitat als anys trenta mentre desmuntaven el retaule gòtic de Lluís Borrassà per endur-se’l del monestir empordanès, ja aleshores en lenta agonia. Devia haver format part d’un baldaquí romànic i la varen reciclar per subjectar el retaule a la paret. Qui la va netejar devia tenir la sensació de revelar una fotografia de més de set-cents anys: una procesó de monjos benedictins recorre tota una cara de la biga, traginant una creu i uns canelobres, un missal i una bacina, un encenser. I canten. Tonsurats, alguns mal afaitats, en el ritme de la pintura gairebé hom pot sentir el gregorià que entonen les seves boques obertes. La biga de Cruïlles ja no s’escolta a Cruïlles, sinó al Museu d’Art de Girona, junt amb el retaule de Borrassà i una majestat romànica, escardalenca i pensativa. Com que hi van arribar abans de la Guerra Incivil, van estalviar-se un destí menys que incert. Comptant la biga, van ser dues les fugues de monjos. El que havia començat com un temple consagrat el 904, va conèixer la seva època daurada al segle XI, convertit en un potent priorat. Però ja era una propietat estantissa quan va ser trossejada i malvenuda després de la desamortització de 1835. Encara avui dia les antigues dependències monacals són propietat privada, un tros de claustre prerromànic dorm al ras tot engrunant-se cada dia, i encara el Bisbat no sap com manegar-s’ho amb un fenomenal temple romànic de tres naus que perilla, gestor desorientat i gelós d’un patrimoni que no sap ni com apuntalar, ni com revitalitzar, ni com despendre-se’n. El mes passat, el Departament de Cultura va aconsellar-li la cessió, per exemple, al Consell Comarcal del Baix Empordà. El mal exemple de Sant Pere de Roda, convertit en parc temàtic després de restauracions lentes i polèmiques, no ajuda gaire. Entretant, no hi ha any que no s’exclami alguna veu en defensa d’aquest monument a la deriva. Ho van fer els Amics del Museu d’Art el 2002 i la Reial Acadèmia de Belles Arts de St. Jordi el 2003. Llevat d’una mínima intervenció fa trenta anys per assegurar-ne l’estabilitat, sempre hi ha hagut una subvenció penjada d’un fil que mai no ha acabat de ploure. I menys es despenjarà ara, tenint un Carmel per reflotar. Tanmateix, sense bigues, sense monjos, vetllada pels xipresos, la baluerna del monestir de St. Miquel encara sura damunt una onada de les Gavarres.
[@more@]
