És conegut que a Girona tenim molta vida subterrània i soterrada. Alhora que les llegendes en van plenes, de passadissos secrets i monstres del submón, la realitat els torna plausibles amb les sèquies, deus i torrents que molts trepitgem sense saber-los Els túnels excavats a la roca de la ciutat que pertanyien a la rondallística, ara són patrimoni urbà. Dels temps dels jueus, es deia, el call està sargit de passadissos secrets que connectaven les cases, construïdes al damunt d’edificis preexistents, amb la muralla ran de riu, per facilitar-los la fugida en cas d’alguna ràtzia cristiana. Com si l’atapeït entramat de carrers tingués un equivalent subterrani, laberint sota el laberint, els gironins imaginaven el seu dessota com un formiguer, potser no del tot deshabitat. El túnel de la Carbonera, que connecta el Museu d’Història de la Ciutat del carrer de la Força amb el carrer de les Ballesteries, dóna fe i realitat d’aquella misteriosa Girona foradada. A l’altra banda de l’Onyar, a les trepanacions se li afegia l’aigua, i van néixer les històries de corrents i monstres aquàtics, els més conegut dels quals és la cocollona. Meitat cocodril, meitat papallona, amb les seves ales multicolors eixia de la sèquia Monar, soterrada al pas del Mercadal, el fantasma d’una monja clarissa que només es deixava veure, així metamorfosejada, algunes nits de lluna plena, surant damunt les aigües del riu. Segons els nostres mites, doncs, hem fonamentat la nostra ciutat damunt un gruyère xop. Com Isaura, una de les ciutats invisibles d’Ítalo Calvino, que descrivia com bastida damunt un llac subterrani: “un paisatge invisible condiciona el visible, tot el que es mou al sol és empès per l’ona que bat enclaustrada sota la volta calcària de la roca”. Així, combinada la mitologia amb les notícies del Carmel, les imminents obres del TGV i el soterrament del viaducte, que comporten la construcció de tres túnels al seu pas per la ciutat, han despertat una mica de gratera. Els gironins hem començat a interessar-nos en profunditat sobre tuneladores, mètodes austríacs i tunels de pantalla. Tant és així que govern socialista i oposició convergent, normalment com gat i gos, s’ha posat d’acord en demanar-ne plenes garanties de seguretat i precaució. Ambdós també han insistit que no s’ha de crear alarma social, declaracions que, lògicament, han creat una certa alarma social. Casa meva és a prop del viaducte del tren i, no ho sé, pateixo una mica, vés.
[@more@]
