Van ensenyar alguns fulls
de les lleis de Nuremberg per la televisió. Aquells papers, signats per Hitler el 1935, van ser la
guspira que va calar foc als drets dels ciutadans jueus d’Alemanya, la que va
incendiar els seus barris i va encendre més endavant els fons crematoris. Si
hom pensa amb les terribles conseqüències que es van derivar d’aquell document,
és comprensible que aquells folis mecanografiats inspirin respecte en si
mateixos i que el el seu redescobriment públic sigui noticiable. No ho era pas el
seu contingut, conegut de fa temps, sinó la font material, el paper autèntic
que va encendre tots els blens de l’odi.
de les lleis de Nuremberg per la televisió. Aquells papers, signats per Hitler el 1935, van ser la
guspira que va calar foc als drets dels ciutadans jueus d’Alemanya, la que va
incendiar els seus barris i va encendre més endavant els fons crematoris. Si
hom pensa amb les terribles conseqüències que es van derivar d’aquell document,
és comprensible que aquells folis mecanografiats inspirin respecte en si
mateixos i que el el seu redescobriment públic sigui noticiable. No ho era pas el
seu contingut, conegut de fa temps, sinó la font material, el paper autèntic
que va encendre tots els blens de l’odi.
El cas de les lleis de
Nuremberg és paradigmàtic de la importància que atorguem als documents
originals, que potser algú creurà pur fetitxisme. No hi estic d’acord. La
nostra és l’època de les reproduccions, les còpies i les còpies de les còpies.
Des de la impremta a les fotocòpies, i ara encara més amb la informàtica i
Internet, tot és susceptible de ser multiplicat -si es vol, amb perversa
fidelitat a l’original-. És un avantatge amb peus de fang ja que, per regla
general, les còpies generades són efímeres i amb una data de caducitat cada cop
menys allunyada. Les fotocòpies es converteixen en carbonet, els alarmistes
diuen que un CD-Rom no dura més de deu anys, i sol passar que una calorada ens
destruixi dades dels nostres disquets. Així, la informació es genera, es
multiplica i es destrueix amb una facilitat i una velocitat alarmants, i dins
aquest procés tota mena de manipulacions, a l’estil de la fàbula 1984 de George
Orwell, són possibles.
Nuremberg és paradigmàtic de la importància que atorguem als documents
originals, que potser algú creurà pur fetitxisme. No hi estic d’acord. La
nostra és l’època de les reproduccions, les còpies i les còpies de les còpies.
Des de la impremta a les fotocòpies, i ara encara més amb la informàtica i
Internet, tot és susceptible de ser multiplicat -si es vol, amb perversa
fidelitat a l’original-. És un avantatge amb peus de fang ja que, per regla
general, les còpies generades són efímeres i amb una data de caducitat cada cop
menys allunyada. Les fotocòpies es converteixen en carbonet, els alarmistes
diuen que un CD-Rom no dura més de deu anys, i sol passar que una calorada ens
destruixi dades dels nostres disquets. Així, la informació es genera, es
multiplica i es destrueix amb una facilitat i una velocitat alarmants, i dins
aquest procés tota mena de manipulacions, a l’estil de la fàbula 1984 de George
Orwell, són possibles.
Els nostres avantpassats van
protegir documents que creien primordials, però nosaltres hem aprofitat només
els vells pergamins que ells, tot menyspreant-los, van usar com a cobertes. Per
això és tan important l’esforç de servar les fonts, els documents originals: perquè
els poguem fer noves qüestions i ens donin noves respostes, i perquè els
nostres hereus puguin trobar-n’hi d’altres, les que nosaltres no els hem sabut
preguntar. La veritat o, si més no, una d’elles, és allà dins, que ja és prou
incert el futur com perquè també ho sigui el passat. Vist sota aquest punt de
vista, comptar a Girona amb el Cartoral de Carlemany, amb 627 documents dels
anys 817 a 1382, és absolutament reconfortant. Com també ho seria posseir certs
papers guardats a Salamanca.
[@more@]
protegir documents que creien primordials, però nosaltres hem aprofitat només
els vells pergamins que ells, tot menyspreant-los, van usar com a cobertes. Per
això és tan important l’esforç de servar les fonts, els documents originals: perquè
els poguem fer noves qüestions i ens donin noves respostes, i perquè els
nostres hereus puguin trobar-n’hi d’altres, les que nosaltres no els hem sabut
preguntar. La veritat o, si més no, una d’elles, és allà dins, que ja és prou
incert el futur com perquè també ho sigui el passat. Vist sota aquest punt de
vista, comptar a Girona amb el Cartoral de Carlemany, amb 627 documents dels
anys 817 a 1382, és absolutament reconfortant. Com també ho seria posseir certs
papers guardats a Salamanca.
