A Girona, enyorar-nos a la tardor ens agrada molt. És una ociositat que només una bona temporada de bolets o una lliga distreta poden contrarestar. En acabar-se l’estiu, la tendència nostalgívola inicia una paràbola ascendent que arriba al seu zenit durant les Fires. Si sota el pont camina l’aigua trista, l’aigua de la pluja de Tots Sant, ja l’hem vessada. Dos mil·lenis d’història urbanísticament constatable donen, per mirar enrera. És només qüestió de rautar una mica el terra: plaf, reapareix tot un barri com el de la plaça de l’Hospital i, malgrat que els arqueòlegs han de duplicar les visites guiades, queda molta gent amb les ganes. A la ciutat hi ha hagut tan bons historiadors, que alguns d’ells han arribat a alcaldes. Tenim la història local remenada de dalt a baix i diverses col·leccions que la divulguen. Sabent-ne tant, és ben natural que ens enyorem d’algun tros de passat. Pere exemple, la Girona dels anys 30, ara per ara de molt bon trobar a faltar gràcies a l’exposició comissariada per Narcís-Jordi Aragó i Josep M. Fonalleras. La Caixa ha tingut la bona pensada de combinar exposicions itinerants que poden visitar tant aquí com a Mallorca amb d’altres de personalitzades com aquesta, que ja mira cap a les Fires, amb una Devesa de cartró pedra que és escenari, teatre i mirall. La seva Girona enyorable arriba, és clar, fins el 36. Els gironins d’aquella ciutat gairebé feliç començaven la dècada homenatjant, als jardins de la Devesa, Juli Garreta i Fidel Aguilar, dos artistes de les dècades anteriors. També s’enyoraven.
[@more@]
Tens raó els gironins i gironines tenim tendència a enyorar-nos. A vegades enyoro altres temps, recordes quan feiem d’arxivers? Vam passar bones estones.
Vaig trobar el teu bloc per casualitat fa uns dies. M’agrada llegir el que escrius.