Un somriure a sota aigua (narració)

“Abans,
a mitja tarda, el vell Corsa havia dit prou, després de remullar-se amb les
basses de la carretera, amb l’aigua que encara plovia dels arbres amarats o més
probablement amb el degoter que li havia caigut damunt el motor estant aparcat.
Mentre s’havia aturat per dinar l’havia deixat sota l’ample ràfec del teulat,
al costat mateix del restaurant. Des de la finestra el xàfec va mostrar-se
curt, intens i amè, però entretant l’aigua s’escolava feinejant dins el motor.
Va costar d’engegar-lo, però tan bon punt va deixar enrere Tremp i enfilava el
pendent, va estossegar i es va morir. Així, aturat ran de carretera a l’espera
del mecànic, també va poder contemplar ben bé a l’alçada dels seus ulls com es
desfeia el manyoc de núvols amb el mateix deler amb què s’havien congriat. I mentre el mecànic, sense ombra de
cap sospita, li intentava explicar què havia passat amb el delco, sota aquell
cel rentat, impensadament net, li semblava que se sentiria el batec del seu cor
esperitat bombejant. El mecànic, mitjana edat, sobrepès, clatell ferreny, havia
deixat al terra una gran clau anglesa i, abocat damunt el motor, li oferia la
nuca, despullada, indefensa. Què costaria, va pensar per un moment, afegir un
cadàver més al maleter? I pensant-hi, el pit se li eixamplava, com s’havien
esponjat fins desaparèixer les filagarses del temporal.”

–¿Què
fas? ¿Ahora te pones a
escribir?
–Només
apuntava algunes idees. Ja estic.

Assassí
de la pròpia dona, i a punt de ser-ho d’un mecànic. Tant llegir Nietzsche no
pot ser bo, pensa mentre es desvesteix. Com l’ha matada, per què? Encara no ho
sap. Només que s’ha pogut contemplar ell mateix, sol i valent i amb el seu
cotxe de solter, muntanya amunt per desfer-se del cos, estimbant-lo des de
qualsevol penyal o, millor encara, colgant-lo sota l’aigua, sota milers de
metres cúbics d’aigua, i aquesta idea no l’ha aterrit.

L’Eli
ja dorm. Se li ha tornat a posar la meitat de dalt del pijama. Tant com li
agradava, abans: tu la meitat de dalt, jo la de baix, i al final tots dos sense
cap. Però aquí, a muntanya, caldria haver-ne dut un parell, de pijames. Es
deixa la samarreta posada i es fica al llit. L’hotel és a prop d’un riu, en
plena Vall Fosca. Deu ser el Flamicell, dedueix. Percep la torrentada que
baixa, la fressa d’una aigua propera i salvatge que encara no ha vist. Segons
com, li sembla que també estigui plovent. No sap situar d’on provenen els brams
de l’aigua desfermada, si del costat, o també la tenen al damunt. Al seu pis de
Barcelona, els tràfecs d’aigua engarjolada tenen una lectura precisa, apresa a
còpia d’anys i experiència. Hi ha una pluja llunyana i intempestiva, a mitjanit
o a hores petites del cap de setmana, que solen durar un quart d’hora, i que
corresponen a les dutxes del cràpula del sisè; mentre que les del quart són
sempre el dissabte cap a les onze i corresponen al matrimoni Vidal-Arenas,
segurament en acabat de complir. A sota, al segon, són freqüents les anades al
wàter del pobre senyor Llorenç, per ordre de la seva pròstata. Si li toca el
torn dels matins, el mosso d’esquadra del cinquè realitza a les sis i cinc una
afaitada llarga i escrupolosa al seu lavabo que li deixa una perilla absolutament
simètrica. I després hi ha les fresses de casa mateix, el raucar de la nevera,
bombejant el seu circuit intern amb regularitat, el gorgolar petit de les
canonades o la calefacció. Tots aquests sorolls d’aigua no li impedeixen
dormir, ans al contrari, l’agombolen i el porten cap a un son sempre massa
prim.

Potser
també hi ha algun saltant d’aigua a prop. L’Eli, adormida, li ha posat els peus
damunt els seus per escalfar-se’ls. Aquesta nit sent massa bruels desconeguts
que el priven de dormir. Li ha apartat els peus massa bruscament i l’Eli es mig
desvetlla.

–On
enterrarem la gossa?–¿Qué? Ah… Ya se lo preguntaré
mañana a los primos,… un sitio digno de Lidia.
–I
quan? Ja tindrem temps? Tinc por que el maleter del cotxer em faci pudor.
–No mes seas desagradable. Mañana. Además, la puse dentro de una bolsa de plástico de las de la tintorería. Duerme un poco, anda.
–Vinga, bona nit.

El pes de l’aigua

Es desperta
encara més desconcertat, quan la llum matinal es filtra pels finestrals
entreoberts i en escoltar l’aigua la sent més esmorteïda, com si la claror fos
un tel de cotó fluix entre ell i els objectes. Després d’incorporar-se,
s’acosta a la finestra i n’obre els batents: a banda i banda, dues vessants de
muntanyes que, com dues murades, clouen el prat assolellat, una catifa acabada
de desenrotllar davant seu. Un escenari colossal però il·legible. Ni els noms
de les muntanyes del diorama, ni la vegetació més òbvia. Ells són els ratolins
de ciutat, desprotegits de càmeres que vetllen per la seva seguretat, orfes de
passos de zebra. Sense baranes, pastura del feram. L’Eli ja deu ser al
menjador, esmorzant.

Efectivament,
després de dutxar-se i vestir-se la troba al menjador, amb la mirada enllà, com
si estigués del tot concentrada en la banya del croissant. Però somriu quan el
veu.

–
Ya he llamado a Cabdella. Emili nos espera a las once.

Com
que encara no són les deu, es disposa a esmorzar a poc a poc, fent ús de la
gana que se li ha alçat a muntanya i de l’assortit de panets, pastes i coques
que l’hotel disposa per aplacar-la. L’Eli mira ara enfora i adés el rellotge,
fins que se’n va a l’habitació, diu, a rentar-se les dents i agafar les claus
del cotxe.

–
Sou cars de veure, per Cabdella. Sort que
de tant en tant baixo jo a Barcelona!–
Hola, primo! Aquí en tu tierra aún estás
más guapo…

Obre
la capota i en treu el farcell blanc, gros com un nadó refet. Les nanses penen,
però per res del món ell l’agafaria d’altra manera. L’Emili, en canvi,
l’arreplega sense gaires miraments i el fica al seu maleter. Abans que tanqui,
és a temps d’entreveure-hi una pala prou gran. Servirà. Tàcitament, però sense
la força de cap costum, els Sert es posen als seients del davant i, sense
participar en la conversa fora d’algun monosíl·lab educat, els observa. La seva
dona s’ha fet un recollit vagament modernista, un monyo que fluixeja i llisca
avall, com el d’una goja fi de segle. Tot parlant, l’Emili mira pel retrovisor,
però no sap què enfoquen els seus ulls d’isard emmarcats pel mirall, si a ell o
la carretera. Parlen de tot, dels parents, de la gossa morta, de res, fins que
arriben a l’embassament de Sallente. Aparquen, i mentre l’Emili va a comprar
els tiquets per pujar el funicular, ells dos es queden contemplant l’aigua
cansada, d’una blavor gebrada de blanc, sense dir-se gaire res.

–
Després, si voleu, ens podrem colar a
veure la central per dins. Aprofitarem una trobada d’escriptors que tenen
permís per visitar-la.

–
Qué interesante! Recordarem els nostres
besavis, oi, Emili?

–
Es hem d’afanyar, que el funicular és a
punt de sortir. Agustí, agafa la pala, si vols, de la gossa ja me n’encarrego
jo.

“Suspesos
en l’aire, ingràvids i alats, érem els fills de Caront dins la nau vermella que
cavalcava damunt la boira. Ascendíem imparables, i sota els nostres peus
restaven més i més llunyanes les aigües somnolents i desmaiades de Sallente,
empetitint-se com un record fugisser en el temps. D’aigua a aigua, en baixar
del funicular ens rebia el gran calze pirinenc de l’estany Gento, grial
oferint-nos els seu beuratge, negrós de tan blau, de tan pregon, litúrgia
sagrada a la porta del misteri en el qual ens endinsàvem, i vàrem beure
acostant-hi els llavis. Des de llavors el pes no va ser pesat, ans al contrari,
la motxilla ens estirava cap amunt, cap endavant, pel corriol ja poc fressat de
les antigues vagonetes. Dins de la motxilla, plegada en posició fetal, ella
encara deuria somriure, ulls closos, transportada com una criatura, dins el son
llarg dels no nascuts.”

–
Míralo, siempre con su libretita,
apuntando. Con lo bonito que es todo esto.

Han
pujat al funicular amb un grup nombrós de gent. Pertanyen a la trobada
d’escriptors, dels quals en coneix algun de vista i un amb qui havia parlat
algun cop, fa temps. De Girona, però ha preferit no recordar-se de res més i ha
acabat mirant els llunys recolzat a la barana, imaginant com trescarien
Verdaguer o Maragall per aquestes serralades inhòspites, valents com Nietzsche
pel paisatge alpí de l’Engiadina suïssa. Ja ran de la presa de l’estany Gento,
l’Eli, fada amb anorac blanc llarg gairebé fins als peus, ha comprovat que el
seu calçat no era gens apte per a l’excursió. De seguida s’ha donat per vençuda
i els ha empès tots dos a continuar sense ella, que així, tota sola, podria
pensar una mica en la petita Lídia.

Davant
seu l’Emili, carregat amb la bossa a l’esquena, avança a grans gambades pel
vell corriol ascendent de les vagonetes, silenciós i lleuger, esquivant les
tifarades de vaca i les pedres joves, fins que després d’un revolt s’atura i
indica un pendent poc pronunciat a la solana, amable i avellutat d’un verd
lluent. Tenia raó, la vista és esplèndida, tota la vall encaixonada, Sallente
com un esquerdís d’aiguamarina llençat als seus peus, el Flamicell com un
reguerol de vi negre. L’Emili pren la iniciativa de tot, triant el lloc tendre
per cavar, demanant-li la pala i començant la feina després de treure’s la
caçadora i donar-l’hi. Són ells dos sols, no es coneixen gaire, potser s’han
trobat només un parell o tres de cops des que van ser presentats al casament,
ja fa més de deu anys. Aquell jove en cos de camisa podria ser qualsevol
malfactor, i ell fent-li costat, fent alguna cosa prohibida.

–
No ens diran res, si ve algú i ens veu?
–
Quin mal hi ha? A més, qui vols que vingui?
–
No, ningú, és clar.
–
Què et sembla? Jo crec que ja és prou fondo. Vinga, amb la bossa i tot.

La
pala es va clavant rítmicament, amb sorolls secs que retrunyen omplint la
cassola de la vall.

–
Ja està, ja ens en podem anar. Però abans fem una cigarreta.

I
li pren la caçadora de les mans i d’una de les butxaques en treu un paquet de
tabac. N’hi ofereix, però refusa. Com que s’hi ben asseu damunt d’un pedrot ran
del camí per assaborir les calades i el paisatge, també ell busca algun seient
mig confortable, que acaba trobant a una certa distància. El cosí fuma com si
estigués sol, sense presses, i ell se’l mira, nissaga de domadors d’estanys i
aigües feréstegues, el perfil retallat contra el cel del migdia, deturat el sol
i l’aigua molt lluny, ensota, avall. En aquests moments voldria fumar com ell,
distretament la cigarreta baldera als dits, als llavis.

–
S’hi està bé, aquí, no et sembla?
–
Molt, però no hi estic avesat, a la muntanya. Em fa una mica de basarda, sempre
penso que m’hi he de fer mal.
–
Ja t’hi acostumaries. Jo, ara, no ho canviaria per res del món. Baixem?

“Nosaltres
som els qui fendim l’Estígia, al nostre caprici governem la nau dels morts. Som
les parques, som Anubis i Osiris, els pesaires de les balances som. La comunió
ja està feta, des d’ara germans de sang, còmplices des d’ara i per sempre.”

Una
altra vegada ran de l’embassament, reunits tots tres, havent dinat tots tres
prop de Sallente mateix un cop han baixat del funicular -la gran massa d’aigua
engrandint-se fins que semblava abraçar-los-. L’Eli s’ha mantingut silenciosa i
absent, retreta, amb prou feines ha tocat els plats. Tampoc ell, desganat i amb
una lluna indefinible; només el cosí ha despatxat a pleret un dinar de fira
excessiu, aliè del tot al silenci de la taula que era ofegat pel brogit de
l’hostal.

–
Impressiona, ja ho veureu. Hi hem d’anar en cotxe.

Obre’t,
sèsam, i la caravana de cotxes comença a penetrar lentament la muntanya, una
carretera excavada en la roca que va davallant lentament fins que tots són
engolits dins un úter gegantí i rellent. Les parets regalimen, hi ha
filtracions i goteres arreu, tot suqueja o així li ho sembla, en notar com la
humitat li travessa l’abric i xopa fins el moll de l’os, freda com una gilet. L’Eli,
en canvi, reviscola amb la fredor, reclama la complicitat del seu cosí
recordant-li anècdotes antigues dels besavis, fent-li preguntes sobre el
funcionament de la central, fins i tot tastant l’aigua d’una estalagmita que ha
amanyagat amb els capcirons dels dits. En veure que l’Emili se la mirava s’ha
posat a riure, i els tornaveus de la rialla s’han passejat per tota la nau,
anant i retornant pels llargs passadissos mal il·luminats. Però ell sent tot el
pes dels milions de metres cúbics d’aigua com si fos dins la turbina frenada,
tot l’estany al seu damunt amenaçant de colgar-los, i encara més quan sent les
explicacions sobre les connexions artificials entre els llacs que desguassen a
Gento -l’aigua de tota la vall planant aplegada, aclaparadora, a punt de
liquidar-lo-, explicacions que l’Elisenda Sert escolta amb orgull de casta bo i
repenjant-se del braç del seu cosí. Marejat, els anuncia que prefereix
esperar-se al cotxe. L’Emili, silenciós i mirant-se’l interrogant, li ha donat
les claus.

L’Eli
en surt exultant, ell amb una gran sensació d’ofec que encara el mareja tot i
haver sortit fa estona d’aquell catau. El sol declina, les ombres ja amenacen
la carretera, en la gran afrau de la Vall Fosca; però l’Eli, diu, vol aprofitar
el dia, fer una passejada, buscar algunes flors boscanes que li servissin per
record de la Lídia i del viatge.

–
I tu ens hi acompanyaràs, oi, cosinet?
–
Com vulguis, Elisenda. Jo no tenia pas res més planejat, ni per avui ni per
demà. Fins i tot he tancat la botiga.
–
Si no us fa res, a mi deixeu-me a l’hotel. Estic rebentat de la caminada.
–
Sí, rei, quédate en el hotel. Tómate una de mis pastillas para dormir, que te
veo raro, y con lo mal que tu duermes…

La fúria de l’aigua

“Si, carregada de rocs a les
butxaques, la llencéssim a qualsevol estany, al Salat, al Frescau, al Solomina
o al Saburó, es convertiria en una ondina, en una dona d’aigua que ha avorrit
el marit i retorna a mare, s’escolaria pels canals subterranis, travessaria les
turbines fins tornar a casa convertida en llum per tal que, en contemplar
qualsevol bombeta incandescent, tothora la ferida dels filaments elèctrics als
ulls ens la dibuixés allà on fixéssim la mirada, com una libèl·lula encesa
escapada de la memòria i sempre aletejant, brunzint a prop nostre, deturada en
l’aire, contemplant amb els seus ulls múltiples la nostra felicitat. Si, en
canvi, ben lluny de les rubinades i els xarbots, es quedés a fer de ratlla
entre la terra i els núvols -el dring rítmic de les palades acompanyant-li el
comiat-, sempre més l’aigua la demanaria amb els seus brams des dels sallents,
rieranys i gorgs, regolfant furient.”

A pesar de tenir totes les finestres
tancades i passades les baldes dels finestrons, li sembla tenir l’aigua a frec
de l’habitació. Ara ja sap d’on ve i per on passa, ha vist el Flamicell renouer
engolint l’aigua del desglaç i les darreres pluges, els saltants ran de
carretera, el corrent a penes governable, a penes acanalat, coneix les aigües
que transiten subterrànies, les que mouen les turbines amb la força dels ogres.
Abans d’adormir-se per l’efecte de la pastilla, entreveu una geganta de granit
que, com una torrentada i entre rialles, se li pixa al damunt.

Quan
truquen a la porta de l’habitació, a l’Agustí li costa incorporar-se, trobar
algun interruptor, un rellotge que li indiqui quina hora petita és, però els
trucs es repeteixen, insistents, i s’apressa per orientar-se en la foscor.

–
Agustí, obre, que sóc jo, l’Emili.

Sense
respondre, corre encara més a obrir-lo. S’ha canviat de roba i, mudat, s’assembla
més que mai a Gary Grant, si no fos pels blens de cabell massa esbullats i per
la seva expressió confusa, de mal interpretar, i encara menys comprensible
l’abraçada en la qual es deixa perdre.

–
Posa’t alguna cosa a sobre. Hem de sortir.

A
fora la fosca és gairebé absoluta, la lluna és una unglada fina a punt de
perdre’s en un racó del cel. Només la llanterna de l‘Emili dirigeix les mirades
i guia els passos pel camí de l’hotel, l’estrèpit de l’aigua allà mateix,
ensordidor, que li enterboleix les explicacions barbotejades mentre s’acosten
al Flamicell.

Allí
baix, entre roques, al costat mateix de la fúria, en un racó la mateixa aigua,
entollada, s’ha aquietat i enrogit. Hi ha liles i vermells violents que són
d’anemones, el blanc nacrat d’un gladiol i el blanc tacat de groc de margarides
en desordre, encara les mans s’arrapen al foc de dues o tres flors d’ocell.
Narcisos grocs li fan de diadema, confosos entre els cabells llargs d’ondina
modernista que suren, esgarriats com un pom d’algues. Una sabata es desprèn i
es posa a navegar com un vaixell de paper, punxeguda vela el taló. I el centre
de l’oval lluminós que la llanterna projecta és el seu somriure a sota aigua,
potser només una tibantor dels llavis provocada pel fred, potser el rictus que
resta d’un triomf final. Certament, a l’Agustí li sembla un somriure dedicat,
emmarcat de flors, que són flors de compra i no pas de muntanya.

(publicat a Aiguaneix. Ed. Proa, 2003)

[@more@]

Tweet