“Tres tríptics”, apareix un diari pseudo-autobiogràfic que conté una descripció
del paisatge que es veu des de la finestra del tren que va de Girona a
Barcelona. L‘ús d’aquesta descripció té encara una filiació d’arrel romàntica:
descriure un paisatge per descriure un estat d’ànim. És curiós observar com, a
les novel·les medievals, el paisatge és un senzill teló de fons, les ciutats hi
són intercanviables, l’acció s’esdevé com en els retaules gòtics, amb aquell pa
d’or que envolta els personatges, un espai intemporal, a-geogràfic, un marc
despullat per a l’acció. Els que som hereus del romanticisme, en canvi, encara
utilitzem aquest recurs de les descripcions anímiques del paisatge, que si no
m’erro fins i tot s’han classificat amb el pompós nom de “fal·làcia patètica”.
És més, en el meu cas, el lloc on s’esdevé l’acció esdevé un ingredient sense
la qual la literatura se’m torna inimaginable. Quan feia narracions (ara fa
temps que no practico) havia de saber on vivien els personatges, què veien des
de la finestra de casa seva, com veien els paisatges de la seva infantesa des
del tren. Pràcticament sempre utilitzava paisatges viscuts, el de Vilobí, el de
Girona, el del Montseny (de fet, “Tres tríptics” està dedicat a aquests tres
mons, a aquests tres paisatges).
Potser fa falta un cert grau
de maduresa, o d’experiència lectora, o no sé ben bé què, perquè algú passi a
considerar la presència literària del paisatge com un fi en si mateix, no només
com mitjà per a la trama. “És que les
descripcions cansen”, diuen alguns alumnes obligats a llegir certes novel·les
del segle passat. De vegades sembla que l’espai, la geografia, els fa nosa, i
voldrien tornar a llegir històries com la d’aquells guerrers medievals que
vivien en un món irreal, arquetípic, com els fons 3D que els ofereixen certs
jocs d’ordinador. No cal culpar-los, en el fons hi ha el desprestigi del paisatge
i de l’espai propi de les societats post-industrials. Mitjançant la societat de
la xarxa, de les comunicacions de les
interconnexions, ens pot ser fàcil sentir-nos més propers amb amics
neozelandesos que amb el veí d’escala o els teus conciutadans. L’espai es
minimitza, es condensa, deixa d’existir com a obstacle, però també com a
interrogant i com a incentiu. D’altra banda, també les nostres societats van
uniformant cada vegada més aquest espai que ens circumda, creant geografies i
paisatges intercanviables. Un mur, un bloc de pisos, una vorera inhòspita: Nova
York, Bangkok, Barcelona?
És així com, a parer meu,
encara que sigui lluitar contra aquestes tendències, o precisament per això, em
són necessaris els paisatges literaris i la literatura de paisatges, el
paisatge com a mitjà, el paisatge com a fi. Sense jo saber-ho, descrivint el
paisatge que jo he recorregut tantes vegades des del tren, m’inseria en tota
una tradició literària que va fer la mateixa provatura, des de Carles Bosch de
la Trinxeria, passant per Pla o Comadira, seduïts per aquesta Selva tan amable,
poblada d’arbredes. Fill del segle passat, sóc un ésser que considera un
patrimoni irrenunciable tant els paisatges heretats com les descripcions literàries
d’aquests paisatges, patrimoni damunt del patrimoni que fet i fet m’han
ensenyat a contemplar-los i valorar-los.
