Demà cap al tard, quan
fosquegi, seria un bon dia per passejar-se pels espais més atapeïts de
l’exposició de flors de Girona. O també per anar al cinema, on ens mirarem amb
complicitat dins la sala mig buida. També seria un bon moment per gaudir
d’algun espectacle de la variadíssima programació d’aquesta setmana
privilegiada, però l’agenda ciutadana queda misteriosament buida a partir de
quarts de nou del vespre. Al pati cultural de la Diputació, el cantant Josep
Thió farà el seu concert acústic a les set, la mateixa hora a la qual s’ha
mogut l’espectacle de les “trobairitz”, dins el cicle A pas de maig a La Mercè,
habitualment a les nou. Els que estiguem sopant en algun restaurant sense
televisió, potser a més d’un cert sentit de solidaritat ens lligarà l’absurd,
callat i aristocràtic orgull de les minories. Deixeu-nos-el tenir, sisplau, ni
que només sigui com a compensació per tot el temps que ens heu robat del
telenotícies, per l’atenció que hem dedicat al vostre entusiasme, fins i tot
per l’emoció vostra que hem decidit fer també nostra. Perquè el Barça, prou que
ho sabrem demà, és més que un club: és la nostra veïna i el nostre company de
feina, és la peixetera de confiança i és el nostre nebot. Com a futbòfobs amb
complex de superioritat, perdoneu el nostre pecat de supèrbia així com
nosaltres us perdonarem la vostra dependència emocional. I, en acabat, serem el
vostre muscle o, tan de bo, omplirem amb vosaltres la copa.
fosquegi, seria un bon dia per passejar-se pels espais més atapeïts de
l’exposició de flors de Girona. O també per anar al cinema, on ens mirarem amb
complicitat dins la sala mig buida. També seria un bon moment per gaudir
d’algun espectacle de la variadíssima programació d’aquesta setmana
privilegiada, però l’agenda ciutadana queda misteriosament buida a partir de
quarts de nou del vespre. Al pati cultural de la Diputació, el cantant Josep
Thió farà el seu concert acústic a les set, la mateixa hora a la qual s’ha
mogut l’espectacle de les “trobairitz”, dins el cicle A pas de maig a La Mercè,
habitualment a les nou. Els que estiguem sopant en algun restaurant sense
televisió, potser a més d’un cert sentit de solidaritat ens lligarà l’absurd,
callat i aristocràtic orgull de les minories. Deixeu-nos-el tenir, sisplau, ni
que només sigui com a compensació per tot el temps que ens heu robat del
telenotícies, per l’atenció que hem dedicat al vostre entusiasme, fins i tot
per l’emoció vostra que hem decidit fer també nostra. Perquè el Barça, prou que
ho sabrem demà, és més que un club: és la nostra veïna i el nostre company de
feina, és la peixetera de confiança i és el nostre nebot. Com a futbòfobs amb
complex de superioritat, perdoneu el nostre pecat de supèrbia així com
nosaltres us perdonarem la vostra dependència emocional. I, en acabat, serem el
vostre muscle o, tan de bo, omplirem amb vosaltres la copa.
[@more@]
