d’E. W. Korngold, ha estat la redescoberta d’enguany del Liceu. Basada en una
novel·la de l’escriptor belga Georges Rodenbach, l’argument planteja la
història d’un home obsedit pel record i culte a la seva esposa difunta, i tot
dins el clos de la ciutat de Bruges, que li fa de mirall i l’enclaustra encara
més dins la seva patologia. Rodenbach va ser així el creador d’un mite poderós
que, en la seva difusió per tota Europa, va atrapar espcialment Girona: el mite
de la ciutat morta. Entre ell i, no gaire més tard, D’Annunzio amb la seva obra
de teatre La città morta, ambdós molt influents en els escriptors
modernistes i noucentistes, la idea d’una ciutat pètria i ancorada en un passat
àulic va sobrevolar Catalunya fins caure de ple damunt d’una Girona immersa en
la mitologia dels setges i amb el barri vell desolat però altament sugestiu.
Eugeni d’Ors, Carner, Sagarra, Caterina Albert, Bertrana i Joan Badia, entre
molts altres, van convertir Girona en una Bruges catalana, grisa i negra sota
la pluja de Tots Sants.
La desesma de la postguerra va donar més vida
a la ciutat morta, exhaurint la pedrera de l’agonia i la humitat i els
sarcòfags i els carrerons i els misereres, fins que els primers ajuntaments
democràtics van decidir que ja n’hi havia prou, de tanta cendra. Es van pintar
de coloraines les façanes de l’Onyar, es va crear un pla de revitalització del
barri vell per especular amb netedat de consciència, i el llavors alcalde
Joquim Nadal ens va dir que, de Bruges o de Venècia, res, que nosaltres érem
bàsicament florentins, i punt. O pisans, en tot cas, si es comparen les façanes
fluvials. Així que ja no som nòrdics, sinó mediterranis. Fins i tot la climatologia
s’ha posat d’acord sobre aquest punt, i la pluja regalada dels antics poemes ja
pertany al terreny de les auques i els ventalls.
Aquesta setmana, tot sembla corroborar el
triomf de la nova proposta en l’imaginari col·lectiu. Res de morta: Girona exulta.
Amb l’exposició de flors, els hotels van plens i els trens, més anxovats i amb
més retard que mai. Amb els aparcaments, sembla que els cotxes juguin al joc de
les cadires, discutint-se cada plaça, i els carrers són plens de vianants,
plànol a la mà, penetrant el misteri dels patis o els secrets de Josafat a la
catedral. I, per si de cas exultéssim massa poc, el Barça va ver la contribució
decisiva per fer esclatar la ciutat fins al frec de la histèria el dimecres a
la nit.
[@more@]
