A la secció d’esports del telenotícies anaven informant sobre els
Special Olympics que han tingut lloc a Lloret de Mar. Que bé: els esports, a la
secció d’esports, encara que siguin especials. És el miratge que ens ofereixen
i és la imatge que volem, l’oli en el llum d’una normalitat saludable i
integradora. En aquesta mateixa línia, els anuncis van plens de disminuïts
psíquics jovials, sobretot jovent amb síndrome de Down que treballen i,
sobretot, somriuen, sempre somriuen a la camera. Abunden els Downs perquè els
seus ulls orientals i misteriosos faciliten l’estereotip en menys de vint
segons. El seu somriure digne, la seva joventut i la seva activitat ens
tranquil·litzen, com si hi hagués un reducte on l’estat del benestar i la
justícia social sí que han triomfat. Però a la rebotiga del darrera, ocults
rera l’aparador d’aquests infants tan trempats, riallers i embellits pels trets
exòtics de la síndrome, hi ha adults prematurament envellits, altíssims
percentatges de demències senils i Alzheimers als trenta anys, hi ha quadres
depressius, hi ha molt de desànim i hi ha molta preocupació familiar per un
futur que no és com l’havien publicitat, un camí de roses i independència
personal. Ben altrament, per aquest camí molts somriures es van perdent pels
revolts. Hi ha lluites prioritàries, des de l’estimulació precoç fins la
inserció a les escoles i en el món laboral, però la llista no s’acaba aquí. De
fet, tot just hi comença.
Special Olympics que han tingut lloc a Lloret de Mar. Que bé: els esports, a la
secció d’esports, encara que siguin especials. És el miratge que ens ofereixen
i és la imatge que volem, l’oli en el llum d’una normalitat saludable i
integradora. En aquesta mateixa línia, els anuncis van plens de disminuïts
psíquics jovials, sobretot jovent amb síndrome de Down que treballen i,
sobretot, somriuen, sempre somriuen a la camera. Abunden els Downs perquè els
seus ulls orientals i misteriosos faciliten l’estereotip en menys de vint
segons. El seu somriure digne, la seva joventut i la seva activitat ens
tranquil·litzen, com si hi hagués un reducte on l’estat del benestar i la
justícia social sí que han triomfat. Però a la rebotiga del darrera, ocults
rera l’aparador d’aquests infants tan trempats, riallers i embellits pels trets
exòtics de la síndrome, hi ha adults prematurament envellits, altíssims
percentatges de demències senils i Alzheimers als trenta anys, hi ha quadres
depressius, hi ha molt de desànim i hi ha molta preocupació familiar per un
futur que no és com l’havien publicitat, un camí de roses i independència
personal. Ben altrament, per aquest camí molts somriures es van perdent pels
revolts. Hi ha lluites prioritàries, des de l’estimulació precoç fins la
inserció a les escoles i en el món laboral, però la llista no s’acaba aquí. De
fet, tot just hi comença.
