Sardanes bastardes

Tres aspectes de la sardana que m’anguniegen:
la resistència contra qualsevol mínim canvi de molts integristes, la progressiva
desaparició de les audicions dins les festes majors, i els concursos de colles
sardanistes. Bé, serien quatre, si hi compto tota la decadència social del
fenomen, a punt d’acabar amb un fora i visca, entre la intransigència d’uns, el
desinterès dels altres, i la mala fe d’uns tercers a qui els fan nosa les
espardenyes de vetes.

De la sardanova a l’estil manresà, qualsevol
novetat s’ha vist sovint com una provocació o una frivolitat contra la puresa
de la “nostra” dansa. Doncs ara, tres preguntes capcioses: si les sardanes i la
cobla són d’una catalanitat gairebé racial, per què tenen tants contactes
estructurals amb les òperes i els balls de moda del segle XIX? Si són un senyal
d’identitat que es perd en la nit dels temps, per què no hi van haver sardanes
a cap acte de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888? Si eren signe
inequívoc de catalanitat, per què van sonar sardanes, i moltes, tot just
acabada la Guerra Incivil?

Totes aquestes qüestions i moltes més es
disseccionen en el recent llibre Córrer la sardana: balls, joves i
conflictes
, a càrrec del grup dirigit per Jaume Ayats. Ni nostra, ni
estable, ni fora de les modes i altres influències, tal com la voldrien els
models folklorístics i etnicitaris. Des que un ball festiu de l’Empordà va
convertir-se en dansa nacional, dins la sardana hi ha hagut transformacions
dels sons, dels cossos i d’actituds, que els autors es cuiden prou bé de
documentar, així com dels interessos i ideologies que hi havia al darrera.
Mitjançant la recerca de fonts orals, periodístiques, literàries i discogràfiques, el resultat és un
viatge estimulant i desmitificador al llarg d’un segle. Emergeix un nou retrat
de Pep Ventura i els músics de cobla, així com els conflictes de poder polític,
generacional i de gènere que es vehiculaven amb els balls, o la reconfiguració
que en va fer el noucentisme per fer-la coincidir amb els ideals del país, fins
l’adscripció de la sardana al bàndol del catalanisme conservador.

Encara som un bon grapat
els que ens estimem la sardana, i perquè apostem pel seu futur ens interessa el
seu passat. Potser la clau de la seva supervivència consisteix en submergir-la
en el dinamisme de la societat i retornar-la a les hibridacions que ja li
havien estat pròpies: abans havia estat l’òpera, als anys 30 el jazz, deixem-la
casar-se ara amb la rumba o amb els DJs.

[@more@]



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Sardanes bastardes

  1. El futur de la cobla potser passa per una fusió amb altres “estils”, o potser simplement per una evolució de la formació i/o del repertori. Són uns quants (encara que pocs) els compositors que veuen la cobla com a un bon conjunt, potser ja no tant de “carrer”, sinó de cambra, i que escriuen música “contemporània” per a aquesta formació. Jo, com a compositor, o millor dit, estudiant de composició, em sento atret per la formació de cobla, i pels seus instruments independentment.

    La cobla ha estat un conjunt tancat des de fa unes llargues dècades, però potser en un futur la formació continua canviant, ja sigui afegint, o en algun cas suprimint algun instrument. Des de idees d’afegir un instrument fins a la reducció de nombre de músics fins tenir una possible cobla de 7-8 músics.

    Per altra banda, és veritat que hi ha cert rebuig per una part molt “conservadora” dels seguidors de tot el que és el món de la cobla als nous estils de música que es creen avui dia per la cobla. No vaig poder estar present al concert que es va fer a Blanes amb la “Principal de Júpiter” representant el projecte final de Marc Timón, però amics que si que hi van poder estar em van explicar escenes que es van produir durant l’actuació. Comentaris d’indignació, assistents al concert abandonant la sala sense gaire discreció (provocant accidents que gairebé fan parar l’actuació). I un cert ambient d’indignació els dies posteriors al concert. És clar que també hi ha qui els va agradar molt, i qui van veure aquell concert com a la consolidació de Marc Timón com a jove compositor de música per a cobla.

    Així doncs, els que creiem en la cobla com a una bona formació per començar/continuar escrivint obres per aquesta, continuarem lluitant per a què la branca més “conservadora” acabi acceptant els nous camins d’aquesta música, o si més no, respectant-la.

Els comentaris estan tancats.