En algun moment del segle XX els caçadors van passar de ser els bons del conte als dolents de la pel·lícula, dels salvadors de la Caputxeta Vermella o Pere i el llop als assassins de la mare de Bambi. De Walt Disney ençà, la nostra relació amb els animals s’ha rarificat: mentre en la ficció es posaven a parlar i s’humanitzaven, en la realitat els exterminàvem o els cosificàvem en hamburguesa o mandonguilla, sense morro, sense bec, sense ulls. Perdut el contacte directe amb el regne animal, com no sigui amb aquests androides que són les nostres mascotes, el capitalisme de ficció han convertit les salvatgines en unes entel·lèquies tendres, indefenses i manyagues que cal protegir a tota costa per fer-los protagonistes dels canals temàtics. En conseqüència, els caçadors s’han convertit en uns paramilitars vils, primitius i que trafiquen amb la matança d’innocents. Recentment, els redactors del pla urbanístic de Ripoll els culpabilitzen de l’extermini de certes espècies, un exemple més de la presumpció de culpabilitat amb què són tractats actualment. Però si descartem els furtius i els que van a mudar-se amb camises caqui de tres-cents euros per rondar pel bosc, disposats a pagar una morterada per expoliar vedats i països en vies de desenvolupament; separat el gra de la bala trobarem una activitat tradicional arrelada al territori, un teixit associatiu primordial als pobles, i un amor a la natura fruit d’una relació no adulterada amb el medi. Els caçadors que conec són pagesos o vilatans que treuen escopeta, gos i morral els matins tardorencs de diumenge més per trepitjar camins terrers que no pas per matar alguna perdiu o tudó manyac i desorientat. Participen en les agrupacions de defensa forestal, repoblen vedats, col·laboren amb medi ambient quan hi ha superpoblació de senglars o de conills. Penso en Prudenci Bertrana, penso en Miguel Delibes i penso en el meu pare, tres caçadors nobles, i hi veig una estimació per l’entorn molt més convincent que tot el que em pugui explicar qualsevol ecologista urbà, perquè era fruit del fregadís amb les bronses, del coneixement directe i habitual amb el bosc. A més a més, aquest amor i aquest coneixement el transformen en un llenguatge esponerós, a punt d’esvanir-se, com el mateix món edènic al qual fan referència. De menut, va ser-me habituals els traus petits i vermells en el plomatge gris d’unes perdius dins la nevera, o un conill escorxat a casa, l’aprenentatge de la mort com una lliçó de vida sense escarafalls.
[@more@]
