Després de batallar-hi molt, va semblar que les Escoles Velles de Vilobí d’Onyar, obra de l’arquitecte noucentista Jeroni Martorell, quedaven ben protegides com a bé d’interès local, i que el projecte de remodelació seria respectuós amb les parets venerables de l’immoble. Ara que ja han començat les obres, poden il·lustrar a la perfecció el concepte de façanisme tan debatut i criticat en rehabilitació arquitectònica. Enderrocat gairebé tot l’edifici, les galeries, les aules, la paret de la façana encara dreta serà el testimoni residual d’allò que fou. En els millors casos de façanisme, els arquitectes actuen bàsicament com a taxidermistes, buidant les vísceres dels edificis i conservant-ne les plomes, el pèl. Per als conservacionistes, és una victòria pírrica, gairebé tot el que es pot demanar a la voracitat constructiva dels nostres dies. Hi ha polítics ecologistes que justifiquen el façanisme equiparant-lo a la reutilització d’envasos. Però molts arquitectes rarament es conformen amb el paper de momificadors, prefereixen el de doctor Frankenstein. Prenent el vers de Foix en va, presumptament enamorats del vell però certament exaltats pel nou, es creuen capaços d’acoblar-los i és així com neix el monstre. Sovint el passat els acaba fent nosa, sempre és millorable per una aportació personal, i l’ancià venerable acaba tolit o amb una signatura empastifada al bell mig de la cara.
[@more@]
