Cultura de l’escultura

No, no som ni Roma ni Florència. La recent edició del catàleg Escultures a la via pública, a càrrec de Miquel Borrell, amplia a totes les terres gironines el documentat treball que féu Jaume Fabre per a la ciutat de Girona, alhora que el posa al dia i permet així una panoràmica actualitzada del que és i ha estat l’escultura civil pública i exempta a la regió. I la primera constatació és que, descartada l’escultura religiosa, la tradició és minsa i recent. Del segle XIX, algun monòlit espars; de més enllà, alguna font a Olot i Blanes, i para de comptar. Aquesta austeritat encara es manté a la Cerdanya, només amb 6 escultures. Deu ser que, per a obstacles bells i tridimensionals, ja tenen els Pirineus.

D’altres consideracions quantitatives: la comarca amb més escultures per habitant és la Garrotxa, on cada 562 habitants se’n disputen una. Hi pesa la tradició artística i els sants d’Olot. Municipis especialment dotats són Santa Pau i Besalú, beneficiats el 1992 per una trobada d’artistes gironins i italians, on van deixar 8 peces a cada poble, algunes d’elles molt ben integrades a l’entorn. A d’altres s’hi nota la presència d’un escultor arrelat, com Xicu Cabanyes a Porqueres; o la personalitat d’un regidor interessat en l’art, com fou el malaguanyat Josep Paulí a Salt, que va aprofitar sobretot la creativitat dels artistes locals per dotar la ciutat d’un interessant parc escultòric; i encara d’altres iniciatives particulars, com la del Parc Art de Cassà de la Selva. D’entre els escultors privilegiats, és molt probable que el vianant topi tard o d’hora amb els volums arrodonits de les obres de l’olotina RosaEmília Xargay: "Toro" (Llanars, 1990) Serra. Amb 33 obres escampades, gairebé triplica la presència del patriarca de l’escultura gironina, Domènec Fita, amb 13 peces. Altres veterans gironins són poc profetes a la seva terra: Torres Monsó hi té 7 peces; Emília Xargay, 9; i 10 Dalí.

També es poden fer consideracions qualitatives, perquè hi ha de tot i no sempre bo. Em pregunto quin mal ha fet la sardana com per merèixer tants monuments obvis i inhòspits. Ennuega la mostra d’art brut a la carretera de La Jonquera, avorreix l’ús i abús de planxa de ferro retallada i rovellada, que converteix les escultures en mers dibuixos en el buit. Tant els estils com els escultors i les dedicatòries parlen molt dels impulsors, així com és eloqüent l’absència d’escultures a molts municipis gasius o indecisos. El programa Apadrinem escultures dels Amics de la Unesco els hauria de fer apostar per l’escultura pública, sobretot, com a eina d’aprenentatge del valor de l’art i del patrimoni col·lectiu.

[@more@]



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d’Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d’Història de la Cultura a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d’altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L’estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/

Aquesta entrada ha esta publicada en Art. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.