Una de les diferències que encara resisteixen entre ser de poble i ser de ciutat és la familiaritat amb què els primers tracten el proïsme. A vila, un bon dia no es nega a ningú. Aquesta franquesa la traslladen a ciutat, als transports públics, a les cues del mercat, disposats sempre a encetar una conversa banal per trencar el glaç del silenci. Hi ha urbanites als quals aquesta proximitat vilatana els incomoda. Són els que elogien l’anonimat de la ciutat perquè els estalvia el fregadís humà, l’assetjament dels coneguts, la tortura dels saludats. Jo mateix, que al tren de vegades m’amago de segons qui per poder gaudir d’una hora de lectura, em sorprenc de ser fill d’una mare a qui no li costa gens intercanviar algunes paraules amb desconeguts per fer més passadora l’estona d’espera a cal metge de Girona. Dins la consulta, en canvi, la bonhomia de la meva mare s’ha trobat darrerament amb algun metge apressat, llengut, socarrimat a l’estil de House, aquest doctor arrogant i de llengua esmolada que triomfa a la televisió. O bé la vida imita l’art, o bé és la resposta del personal sanitari davant d’un sistema ran del col·lapse. El gironí Javier Cercas ja n’havia trobat, d’aquests metges, bo i diferenciant els sorruts autòctons de l’amabilitat dels sanitaris immigrants, en un escrit que, com en tota generalització, li va valer moltes crítiques. Jo també vull pensar que el doctor House amb què va topar la meva mare no és representatiu de l’humor mèdic general.
[@more@]
