L’òpera absent

S’ha convingut que enguany celebrarem el quart centenari del naixement de l’òpera. Tot i que si es volgués filar prim es podria recular una mica més, amb les provatures que es van fer des de la Camerata Fiorentina, L’Orfeo de Claudio Moteverdi (1607) representa una fita monumental i prou senyora com per començar el recompte a partir d’ella. Als Països Catalans va introduir-se un segle més tard, el 1708, a la cort de l’Arxiduc Carles d’Àustria, on es va representar Il più bel nome, d’A. Caldara. L’any que ve, per tant, complirem 300 anys d’òpera a Catalunya. A mitjans del XVIII Barcelona ja comptava amb una temporada estable d’òpera, però si ens hem de cenyir a les comarques gironines, el retard fou més considerable. Sense una noblesa interessada ni una burgesia prou puixant, llevat d’alguna proposta esparsa de finals del XVIII per representar-ne al Teatre del Pallol, és en temps de dominació francesa quan arrelà a Girona, el 1812.

Per als gironins, doncs, l’òpera és un espectacle decimonònic, oimés quan Martí Sureda va dissenyar-los el nou Teatre Municipal, estrenat el 1860. Des de llavors, el sacrifici de Norma, la bogeria de Lucia de Lamermoor o la tisi de La Traviata van ser les passions extremes que funcionaris, militars i gent benestant podien arribar a permetre’s. Parlem de Bellini, Donizetti o Verdi perquè els italians eren els ídols d’aquell temple dramàtic on poquíssims compositors francesos i cap de germànic hi tenia entrada. Ens hem de referir a segles passats per parlar de l’òpera a Girona, perquè el present és ben poc afalagador. No és d’estranyar que joves cantants gironins com Xavier Martínez, Xavier Mendoza, Gemma Coma o Silveri de la O hagin de treballar fora de la ciutat, sense cap ocasió a casa seva de ponderar la bellesa de la seva veu en algun rol líric.

Encara que l’aniversari hagi coincidit amb l’esperada remodelació del Teatre Municipal, no sembla pas que el desert operístic dels darrers anys s’hagi de transformar en cap oasi. Ja fa alguns anys que Girona ha desertat de les campanyes dels Amics de l’Òpera de Sabadell, que fan girar quatre òperes cada temporada i donen l’oportunitat tant al públic que els és complicat de pujar fins a Barcelona, com a joves valors de la lírica catalana. Els figuerencs tenen més sort, almenys aquesta primavera podran escoltar al Teatre El Jardí La Cenerentola de Rossini i el Macbeth de Verdi. Són produccions més modestes que les del Liceu, però per això mateix són també més assequibles.

Tant per l’èxit que hi tenen les xerrades sobre òpera, com pels gironins que sovint coincidim al Liceu, no sembla pas que el desinterès de les institucions coincideixi amb el desinterès de la ciutat. Fa temps que l’òpera ha perdut l’aura d’elitisme que anys enrera hom li havia encolomat, merescudament o no. El dinamisme que ha pres en aquests darrers anys el Gran Teatre del Liceu tampoc hauria de ser cap excusa per als programadors gironins, avesats a fer de David contra Goliat en els cops de roc culturals.

Amb Temporada Alta hem arribat a tenir una programació teatral de primer ordre. Amb la inauguració de l’Auditori, també la programació musical està prenent volada. En la intersecció d’ambdues, en la trobada de les arts que és l’òpera, en canvi, hi ha un buit que ningú o sembla disposat a assumir, hi hagi o no aniversaris pel mig.

[@more@]

Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.