El setge als Setges

A més del TGV, hi haurà d’altres temes incòmodes durant el proper mandat que tot just comença a l’Ajuntament de Girona. La celebració del bicentenari dels Setges de Girona, a partir de l’any que ve, serà una altra capbussada en el subsòl de la ciutat, amb uns moviments de terres més immaterials, les de la identitat i la història. Quatre mil morts per defensar uns ideals que no són els nostres. Quants esquelets malaguanyats, i quina nosa que ens fan.

Cada any que passa, més sinistre es mostra aquell suïcidi col·lectiu. Un parell de llibres apareguts fa poc insisteixen en la perplexitat que avui ens desperta el nostre episodi nacional. El primer en caure de l’escambell va ser el general Álvarez de Castro, gràcies al pamflet escrit per Prudenci Bertrana i Diego Ruiz, que oportunament van denunciar la psicopatologia mortífera del militar, el 1910, tot just celebrat el primer centenari. Ara ha estat reprès pel neuròleg Joaquim Jubert, en un completíssim estudi sobre la repercussió de l’opuscle en la societat gironina, la personalitat dels dos autors i la seva anàlisi mèdica del cas. Ara, sense cap malaltia que l’eximeixi, Álvarez de Castró té menys perdó que mai. Tampoc el tenen els seus seguidors, malaventurat entusiasme. En un recent Quadern d’història de Girona, dedicada al període 1793-1833, Lluís Maria de Puig sintetitza els esdeveniments i recorda els ingredients que aglutinaren la revolta. Milers de gironins van sacrificar-se per la lleialtat a la corona espanyola, pel caragirat de Ferran VII, en favor de l’antic règim i contra la modernitat, contra la llibertat, la igualtat i la fraternitat revolucionàries. Per aquestes rodes de molí, amb les quals es pensaven que combregaríem els seus descendents, ells varen menjar rates i suportar bombardejos dins les muralles, es van deixar esmicolar les seves cases i donar les seves vides. Vet aquí una trista lliçó d’història, com els béns més preuats d’una generació es converteixen en ridícules andròmines per a les següents.

La historiografia lúcida ha anat confirmant les sospites que, més que una gesta, els Setges foren només un desastre. No hi va haver arrencada industrial en una ciutat llassada. Durant el segle XIX Girona va deturar-se ran del camí, mentre al seu voltant li creixien llargues xemeneies fabrils. Ben garbellat, potser l’herència d’aquella pobresa és l’única manera d’entomar i agrair-los el regal equivocat d’una sang inútil. Sense pretendre-ho, el que ens van llegar fou una fabulosa Pompeia hivernada, que va travessar dos segles per despertar-se i ser envejada.

[@more@]



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Història. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.