A fi de bé

A hores d’ara el meu carrer, el Ramon Turró, sembla una trinxera. Deu fer cosa d’un mes que hi han començat unes obres que el deixaran d’impossible a impecable, d’empantanegat a fer un pam de goig. Són a fi de bé. Resignat a les obres, resignat a que siguin tan consuetudinàries als estius com els mosquits, els diaris prims o la flor de nit, m’encamino cap a la biblioteca de la Casa de Cultura. Igual o pitjor: les obres veïnes de l’hipercor de la Generalitat són un festival de trepants. Si el resultat és directament proporcional a la seva durada, que tremolin la catedral i San Feliu. Són, doncs, a fi de bé. Em queda el remei de fugir de Girona i anar-me’n cap a Vilobí. Un altre error fatal: la carretera de Santa Coloma, en el seu tram Aiguaviva-Vilablareix, és un mostrari de piconadores, senyals i peons fent punts per a un càncer de pell i amb la dieta mediterrània a can pistraus. Però quan estigui acabada m’estalviaré cinc minuts en el trajecte: la gran enquitranada fumejant és a fi de bé. A més, qualsevol gosa protestar, davant d’aquest rosari d’obres. Al barri del Pou Rodó, tot ha estat que els veïns pengin cartells grocs en contra de l’escàndol de bars i terrasses que, en ràpida resposta, els han muntat tres dies seguits de saragata oficial amb campionats de bàsquet, capoeira, havaneres, balls i altres animats espectacles plens de seny, sentit i tradició. Au, festa. Glòria, llaor i fressa a Sant Feliu. Com les obres, deu ser també a fi de bé.