Hi ha determinades truculències més adequades per al teatre o per a les llegendes urbanes que no pas per a la realitat. Morir en escena, per exemple, en una confusió entre vida i art, és un final temptador, suat i operístic. A Pagliacci, de Leoncavallo, un punyal clavat dins un melodrama esbudella de debò el protagonista; a Tosca, de Puccini, un afusellament, que havia de ser simulat, acaba matant el tenor, despertant admiracions per la seva bona actuació. Encara que siguin òperes veristes i que, per tant, pretenen que la barreja entre vida i drama és versemblant, possible fins a la tragèdia, els telenotícies de cada dia acaben desmentint aquesta forma tan sofisticada de violència. La realitat és mala guionista. Ningú no es mor de debò a l'escenari tret de Molière? El vilobinenc Joan Riera Vila, sí. Va morir assassinat al teatret de Cal Tet Esclopeter, el 24 de juliol de 1910, en la representació de l'obra "Les càpsules Màuser". Algú va substituir les bales de fogueig per altres de reals. Aquesta llegenda corria pel poble amb algun afegitó sinistre, com la hipòtesi que la mateixa víctima havia carregat l'escopeta. És la primera notícia que tenim sobre el fet teatral a Vilobí, rescatada i documentada per Dora Santamaria al llibre Un segle de vida teatral a Vilobí d'Onyar, editat en motiu de la inauguració del teatre de Can Sagrera. Des d'ara, els caimans blancs al clavegueram de Nova York també em són possibles.
[@more@]
