Des de la nostra perspectiva actual, sorprèn la màscara de diletants que en el passat van acceptar de grat –fins i tot potenciar– molts artistes de les comarques gironines de cara a Barcelona. A l’Escala, l’escriptora Caterina Albert va disfressar-se de fadrina indocumentada; a Girona, Prudenci Bertrana es va sentir molt còmode com a salvatge bosquetà. Després de voltar mitja Europa, Josep Pla va fer veure que era un pagès emboinat i arrecerat a l’escon. A Juli Garreta també li van penjar una llufa similar: l’autodidacte, el rellotger guixolenc passat a compositor, el geni local que sobresurt a despit del poc ofici i el poc adob de la terra. Per poc que es grati, salta la crosta asilvestrada, com acaba de passar amb l’autor de Juny. Divendres passat es va presentar a Sant Feliu el primer volum de l’obra completa de Garreta. Les seves Impressions simfòniques, que enceten honorablement la col·lecció de partitures Mestres Gironins, van suposar el seu debut en el camp orquestral amb un domini tècnic que no pot ser merament intuïtiu. En efecte, tal com constaten els editors, Joaquim Rabaseda i Joan Gay, Garreta estava més ben format per fer de músic que de rellotger, un ofici que detestava. Ell mateix explica com traspassava cap a Barcelona els rellotges per arreglar, com l’avorria aquesta feina tan poc creativa, com arribava a engalipar els clients perquè no li portessin més rellotges espatllats. Sant Feliu perd així un mal rellotger i guanya un bon músic.
[@more@]
