Feliços cent anys d’una tria

Per commemorar una trajectòria civilitzadora i transcendental per a Girona com ho fou la de Rafael Masó, qualsevol data és bona, fins i tot el centenari de la seva professionalització com a arquitecte, una data tan rodona i arbitrària com qualsevol altra. Però per als gironins el 1906 és un any definitiu, perquè és el de la seva opció per Girona, davant del dubte, ara ja secular, de plantar o no despatx a Barcelona. Fa cent anys que Masó ens va triar: celebrem així la voluntat d’un amor, per damunt de l’atzar d’un naixement.

L’entesa institucional ha possibilitat que l’Any Masó presentés una agenda atapeïda des del 6 de setembre de l’any passat fins al setembre d’enguany, i amb tot de serrells que encara pengen, amb una coordinació que ha donat bons fruits, per exemple, en la successió d’exposicions. Les dues capdavanteres, “Rafael Masó i Valentí, arquitecte”, a la Sala Girona de la Fundació La Caixa, i “Rafael Masó, ciutadà de Girona” al Museu d'Història de la Ciutat, es complementaven informant de l’obra i de la trajectòria vital, respectivament. De la primera cal ressaltar-ne la recerca de la producció masoniana menys difosa i en absolut secundària, com Raïmat, Can Grau o la Casa Vinyes Miralpeix; de la segona el sagrari íntim d’objectes i cartes que anaven perfilant els cercles concèntrics de la família, la casa, la ciutat, les arts,  les lletres i la política, a partir dels quals Masó va articular la seva vida. D’altra banda, concebuda com una mostra itinerant pels nombrosos municipis gironins on Masó hi té obra, “Geografia de Masó” fou l’encarregada de l’apostolat, presentant la geografia física i humana de l’artista, mentre d’altres exposicions s’ocupaven de la seva relació amb la fotografia o radiografiaven l’estat de conservació de les seves obres. Si al Museu d’Art “Artistes-Masó-Artesans” incidia en els seus col·laboradors, a la Casa de la Punxa es concretava aquesta relació amb l’estudi d’un cas concret.

Tant pels catàlegs d’aquestes exposicions com l’altra bibliografia que ha anat apareixent o apareixerà en breu (el dossier d’aquesta mateixa Revista, l’epistolari dels germans Coromina o la del mateix Masó, la reedició dels seus poemes, etc), així com pels cursos i xerrades impartits al llarg d’aquest any, en resultarà d’ara endavant un Masó més polièdric i menys idealitzat allà on algú, potser, preferiria deixar-ho en un coneixement més parcial i mitificable. Després d’aquesta pulsió analítica caldria un nou moviment de síntesi, i és llàstima que hi hagin renunciat els estudiosos més autoritzats, Tarrús i Comadira, convertint la reedició de la seva obra de referència en una mera reducció irrellevant. Resta, doncs, més d’una tesi doctoral pendent.

De les crítiques i polèmiques hagudes, caldria obviar les que són fruit del ressentiment per centrar-se en els arguments que poden comptar en aquest balanç. Una de les que es mereix comentari és la projecció exterior de Masó a partir d’aquesta commemoració. Atès l’estat de la Casa Cases a St. Feliu de Guíxols, la incertesa pel futur de la fàbrica bisbalenca de la Coromina o la restauració que no arriba del mur del cementiri de Girona, mai no és prou el reconeixement en clau interna de l’arquitecte. Però l’exposició al Palau Moja de Barcelona o el seu catàleg sistemàtic disponible al web de la demarcació gironina del Col·legi d’Arquitectes han posat les bases per exportar Masó en el context català i internacional (això sí, caldria una aposta pel plurilingüisme a l’hora de globalitzar-lo a la xarxa). Tota una empresa per al futur centre d’estudis que serà possible gràcies a la cessió dels familiars a l’Ajuntament de Girona de la casa nadiua de l’arquitecte, en un acord generós que ha marcat, feliçment i fora de programa, el desenvolupament de l’Any Masó.

[@more@]



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Arquitectura i urbanisme, Art. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.