Si les coses anessin com han d’anar, la novel·la Cera, de Miquel Pairolí, hauria de ser la gran protagonista de la festa de Sant Jordi, almenys a Girona. Però les coses fan com l’aigua, tenen el seu propi curs, no sempre el més adient. L’autor segurament ja el coneixen, a El Punt hi fa exercicis diaris de lucidesa crítica sense aixoplugar-se sota cap paraigua polític. La seva obra de ficció sol ser ben valorada per escriptors i crítics, i si a això se li afegeix que és narrador de comarques i més aviat d’una discreció àtica, es comprendrà que com a venedor té mala peça al teler. No se li coneixen premis literaris ni aposta pels grans grups editorials (i viceversa). La seva novel·la anterior, El manuscrit de Virgili, es basava en la relació entre un escriptor i una lectora atenta, excloent i milionària. Per això, entre altres raons, va agradar a molts escriptors, perquè els alimentava fantasies que per a la resta de mortals deuen resultar poc creïbles, en un temps de descrèdit de la literatura. En canvi, si d’una cosa no peca Cera és d’inversemblança. És com si Stendhal hagués passat per una ciutat petita i delicada, posem-hi Girona, passejant-s’hi amb el seu mirall. Al llarg de la història, la relació dels homes amb el seu lloc produeixen idiosincràsies complexes i fungibles, sempre dignes de ser resseguides. Qui s’aboqui a aquest retrat haurà de conviure amb el desassossec i la gratitud del reconeixement.
