Ho sé, em persegueixen. Saben
qui sóc i on visc, han estudiat els meus hàbits, s’han quedat amb la meva cara.
Primer de tot s’han fixat en la meva ruta habitual per anar a Vilobí en cotxe,
obstaculitzant-me-la sistemàticament amb vials per camions, o fins i tot
barrant-me el pas pels meus carrers consuetudinaris. M’han talat els arbres del
Parc Central, que he vist plantar, créixer i canviar de color a cada estació.
Són molt poderosos i estan molt ben organitzats, armats amb màquines molt
eficients. Ara atacaran l’altre flanc, el del tren que prenc sovint per anar a
Barcelona. Unes veus m’amenacen de moure’m l’estació, d’allunyar-me-la i de
posar-m’ho cada dia més difícil i per molts anys. M’hi canviaran els horaris,
els retards seran impúdics i les justificacions inexistents. No contents amb
tot plegat, ara també rautaran per terra, com un corc, per sota els fonaments
de casa meva. Diuen que, si se m’esquerda, ja m’hi posaran aguaplast. Estic
assetjat. Com més em demanen que em calmi i més m’afirmen que tot està sota
control, més m’inquieten i més perillosos els intueixo. Van per mi. No
m’invento res, creieu-me, tot això que us explico és cert. Sóc el seu primer
objectiu, però amb el mateix fer també vindran a buscar-vos, perquè el seu fi
darrer és sembrar el caos i la discòrdia a la ciutat. Amb el setembre comença
l’hecatombe. Prepareu-vos, ells ja són aquí, entre nosaltres. De debò que cal
tant de sacrifici, tant de remenament?
qui sóc i on visc, han estudiat els meus hàbits, s’han quedat amb la meva cara.
Primer de tot s’han fixat en la meva ruta habitual per anar a Vilobí en cotxe,
obstaculitzant-me-la sistemàticament amb vials per camions, o fins i tot
barrant-me el pas pels meus carrers consuetudinaris. M’han talat els arbres del
Parc Central, que he vist plantar, créixer i canviar de color a cada estació.
Són molt poderosos i estan molt ben organitzats, armats amb màquines molt
eficients. Ara atacaran l’altre flanc, el del tren que prenc sovint per anar a
Barcelona. Unes veus m’amenacen de moure’m l’estació, d’allunyar-me-la i de
posar-m’ho cada dia més difícil i per molts anys. M’hi canviaran els horaris,
els retards seran impúdics i les justificacions inexistents. No contents amb
tot plegat, ara també rautaran per terra, com un corc, per sota els fonaments
de casa meva. Diuen que, si se m’esquerda, ja m’hi posaran aguaplast. Estic
assetjat. Com més em demanen que em calmi i més m’afirmen que tot està sota
control, més m’inquieten i més perillosos els intueixo. Van per mi. No
m’invento res, creieu-me, tot això que us explico és cert. Sóc el seu primer
objectiu, però amb el mateix fer també vindran a buscar-vos, perquè el seu fi
darrer és sembrar el caos i la discòrdia a la ciutat. Amb el setembre comença
l’hecatombe. Prepareu-vos, ells ja són aquí, entre nosaltres. De debò que cal
tant de sacrifici, tant de remenament?
