Estic trencat, i no em
refereixo a cap desordre emocional o polític, sinó a una hèrnia inguinal que
passejo estoicament i digna. Si els parlo avui, i ja m’ho perdonaran,
d’interioritats tan interiors, és perquè trobo la meva estripada d’interès
general, no pas perquè aspiri a ser el segon herniat més famós del meu poble. El
primer fou mossèn Tomàs, de qui vam conèixer, considerar, acompanyar i lamentar
la seva trencadura gràcies als seus sermons de missa major, diumenge a diumenge.
D’ell vaig aprendre, doncs, que les hèrnies són assumptes privats molt públics.
Sé, per exemple, que els herniats gironins ja no s’esperen 2’87 sinó només 1’80
mesos per entrar a quiròfan. Deuen ser els altres, perquè jo fa cinc mesos que
tinc la diagnosi d’un budell esgarriat i autonomista. Això vol dir que alguns,
només d’arribar, ja s’han operat. Sàpiguen, els vius o els estrangulats que
s’han beneficiat del hospital Trueta a costa meva, que no els ho recrimino,
però que acceptaria més un pernil abans que un braguer. No em caldrà. Encara tinc
fe en la celeritat i eficiència de la sanitat
pública que em promet la senyora Geli; tanta com, crèdul de mi, en els
futurs acords de finançament que eixugaran el dèficit sanitari català. Fins i
tot tinc fe en la integritat dels qui elaboren, sense fer-les públiques, les
llistes d’espera. Per si de cas, però, ¿no coneixen pas alguna família
extremenya disposada a adoptar, només per un temps, un pobre herniat català?
refereixo a cap desordre emocional o polític, sinó a una hèrnia inguinal que
passejo estoicament i digna. Si els parlo avui, i ja m’ho perdonaran,
d’interioritats tan interiors, és perquè trobo la meva estripada d’interès
general, no pas perquè aspiri a ser el segon herniat més famós del meu poble. El
primer fou mossèn Tomàs, de qui vam conèixer, considerar, acompanyar i lamentar
la seva trencadura gràcies als seus sermons de missa major, diumenge a diumenge.
D’ell vaig aprendre, doncs, que les hèrnies són assumptes privats molt públics.
Sé, per exemple, que els herniats gironins ja no s’esperen 2’87 sinó només 1’80
mesos per entrar a quiròfan. Deuen ser els altres, perquè jo fa cinc mesos que
tinc la diagnosi d’un budell esgarriat i autonomista. Això vol dir que alguns,
només d’arribar, ja s’han operat. Sàpiguen, els vius o els estrangulats que
s’han beneficiat del hospital Trueta a costa meva, que no els ho recrimino,
però que acceptaria més un pernil abans que un braguer. No em caldrà. Encara tinc
fe en la celeritat i eficiència de la sanitat
pública que em promet la senyora Geli; tanta com, crèdul de mi, en els
futurs acords de finançament que eixugaran el dèficit sanitari català. Fins i
tot tinc fe en la integritat dels qui elaboren, sense fer-les públiques, les
llistes d’espera. Per si de cas, però, ¿no coneixen pas alguna família
extremenya disposada a adoptar, només per un temps, un pobre herniat català?
