El carbó de Reis

A l’altura de Vilablareix, els fanals es vinclen amablement damunt les avingudes noves, esperant que hi passi algú. Entre els antics camps, algunes carcasses d’edificis pretenen vendre’s ran de carretera. Més amunt, neix un nou vial on hi havia el frigorífic d’Aiguaviva, però a l’altra banda encara hi ha esplugabous espigolant darrera els tractors que esterrossen el terreny. I a Vilobí, a la nit, els llums encesos de la nova zona urbanitzada, sense cases a penes, fan dispendi per a ningú. Tot hiberna, res no creix, llevat de l’Onyar, que ara torna a dur aigua, llevat del serrell de neu al Montseny i l’ermini dels Pirineus, molsut com anys enrere. La primavera pot ser espectacular i desfermada on se li deixi. Entre quitrà i quitrà hi naixerà un embull de cogula, agram, blat salvatge, potser julivert, que creix on vol. La natura hi posarà la celeritat que ara ens falta, deixem-li a ella els canvis de paisatge. S’ha acabat el córrer, ara toca caminar. Prou que passen de pressa els anys, a cavall del món. Desacceleració, santa paraula si fos certa, en comptes de crisi: com pitjar l’slow del DVD i veure la bellesa en la formació d’un gest o d’un degoter. O la tecla de la pausa. De debò que l’única sortida a aquest repòs és consumir més? Per poder ser cigales uns dies l’any, remprendrem el paper de formigues desbocades? I de tèrmits? Si enguany els Reis ens han castigat amb carbó, paga la pena tastar-lo, que de vegades el sucre té aparença de sutge.

Tweet