Els pecats dels avis

A cada dècada, entre els anys sis i nou es repeteix el peregrinatge per la memòria de la Guerra Civil de l’esclat fins a la retirada i, com en tots els paisatges coneguts, la mirada s’hi renova en detalls passats per alt. Aquest decenni ha vingut marcat per la Llei de la memòria històrica, però també per la urgència de recollir testimonis vius, la darrera oportunitat de construir una narració més polifònica. Les conclusions que ens endurem aquesta dècada seran menys vinculades als interessos i pactes de la transició. I més documentades: qualsevol ciutadà pot demanar ara una còpia de la Causa General del seu poble a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, complementada amb els registres dels judicis a l’Arxiu del Govern Militar de la III Regió a Barcelona. No només hi trobarà els noms dels represaliats, sinó els acusadors i els testimonis, nom a nom. Hi haurà per tant menys silenci i més veritat, però no serà pas tota la veritat. A còpia d’escoltar els darrers relats, més ambigües es tornen les distincions entre bons i dolents, fins i tot entre vencedors i vençuts. A Olot, per exemple, la creu del Triai, erigida com a monument franquista per l’assassinat d’onze persones “por las hordas rojas”, és incòmoda perquè recorda grans errors morals a banda i banda, la violència, la set de venjança, la despietat, l’acarnissament. Doncs bé, al dossier de El Plafó sis veus autoritzades reflexionen sobre què fer-ne, i tots conclouen que cal deixar-la-hi, en paraules de Sigrid Werning, “com a pedra d’escàndol, amb la qual entrebancar-se” cada cop que s’hi reflexioni, “com a testimoni de les conviccions i actituds d’una època esfereïdora”. Hi hagué un temps per canviar noms de places i carrers, un altre per treure plaques amb jous i fletxes i aligots, i tot fou necessari i forçós. Ara potser és temps de conservar algunes pedres indigestes.



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Història. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.