De cacera

És només una suposició, però si ara jo estigués en edat de merèixer i em considerés mereixedor d’un matrimoni com el de la Tita Cervera, ¿per on hauria de moure’m si, ja que hi seria posat, aspirés a un patrimoni prop de casa? Em penso que he fet tard per a aquelles gales del Casino o les del Fornells Park, però potser queda algun racó exquisit de Platja d’Aro on podria fer valer els meus coneixements d’exlibrisme o arquitectura racionalista local. El vell s’Agaró, on és? On, la flor, la crema de llet i el recuit que es trobaven en determinades vetllades sacres de la seu i profanes del Teatre Municipal? No els buscaré pas al festival de músiques religioses i del món, amb prou feines a les estrenes del Temporada Alta. Alguns concerts prohibitius de l’Auditori o alguns festivals d’estiu són vedats interessants. Les il·luminadores cròniques de David Marca a El Punt -edició comarques gironines- em donen pistes, que recopilo amatent, sobre la opaca i discretíssima societat patrícia local. No els voldria tan previsibles com per freqüentar camps de golf o creuers pel Mediterrani. Però hi hauria un pitjor: que la classe social patrocinadora de l’arquitectura de Rafael Masó, en l’actualitat vagi de cacera a l’estil de ministres i jutges mesetaris, matant cervatons per arranjar els seus negocis immobiliaris, carnis o hotelers. Si els rics d’aquí han de ser com els rics d’allà, guardaré els meus valuosos coneixements sobre Monsalvatje, Claret i Blanch per a algú que hagi assumit el neolític.