Dos espectacles barrocs

Dues estacions, dos espectacles d’arrel barroca a Girona. Temporada Alta va dur a finals de tardor l’òpera de Monteverdi Il ritorno di Ulisse, en la reinterpretació que en féu l’artista sudafricà William Kentridge. Ja s’acostava Nadal quan va arribar El Messies de Händel a l’Auditori, en un muntatge participatiu dels cors gironins sota la direcció d’Eduardo López Banzo. Tots dos varen correspondre’s al seu temps, al seu clima estacional, l’un dins la llum que mor, l’altre en la renaixença del solstici.
Il ritorno di Ulisse és un espectacle crepuscular, instrospectiu i feridor, muntat sobre les despulles d’una òpera per a una reflexió intemporal sobre el temps i la caducitat. Perdudes gairebé totes les particel·les, només en queda el cant i el baix continu, d’aquell darrer “dramma in musica” compost pel vell Monteverdi –als setanta-tres anys–, que moriria l’any següent. Sobre aquest pur esquelet, i reduint-lo encara a les accions essencials, Kentridge va idear un muntatge per a grans titelles de fusta vista i ulls brillants, vivificats tant pels manipuladors com pels cantants amb els quals s’identifiquen. El protagonista de l’Odissea es reconverteix, així, en un vell moribund en un hospital qualsevol, posem-hi a Sudàfrica: el seu retorn, els seus triomfs i la seva Penèlope són potser somiats, potser recordats en l’agonia. Al seu entorn s’hi arremolinen cantants i músics, impàvids com els assistents a una lliçó d’anatomia, i al seu damunt planen les projeccions dibuixades pel mateix Kentridge, evocadores de la malaltia i la vulnerabilitat del cos. Ja el pròleg de l’òpera, que va frapar Kentridge, ho resumeix tot: la Fragilitat Humana, el Temps, el Destí i l’Amor es disputen la sort del titella Ulisses.

El barroc és Memento mori, però també és Carpe diem. El Messies de Händel va ser una festa popular, allò que els noucentistes en dirien una experiència de civilitat i que avui, essent una tradició tan recent, no sabem batejar del tot. Per primera vegada a Girona s’introdueix el costum, arrelat a Europa, de convidar una munió de cantaires no professionals per donar cos a un dels oratoris més inspirats de Händel. Basant-se en fets reals de la seva biografia, l’escriptor Stefan Zweig va imaginar, a “La resurrecció de G. F. Händel”, el compositor pres d’una febre creativa, escrivint-lo a raig després d’una malaltia que gairebé li costa la vida. A fe que el goig desfermat de viure i l’agraïment de néixer i renéixer semblen notar-s’hi. Un servidor, que va participar-hi, vol comparar-ho al pessigolleig d’un jacuzzi en una nit freda d’hivern. Submergir-se en El Messies és una bacanal molt recomanable que només engreixa anímicament. D’acord, el director López Banzo va sotmetre la massa coral a alguns tempos imprudents, però el que va perdre’s en precisió es guanyava en energia. Durant un parell d’hores, vam ser un rinoceront feliç saltironejant damunt un filferro en les altures.

Amb una plasticitat extraordinària, auster o gloriós, ara taciturn, adés extravertit, el barroc retorna i ens reprèn, capaç d’emmotllar-se als nostres interessos i les nostres preocupacions actuals. Comptat i debatut, no en som tan lluny: ens és fàcil d’identificar-se amb aquella altra època de crisi, amb la presència de nous absolutismes, el món contemplat com un gran teatre, entès com un laberint espès i sense centre. I amant d’un art d’extrems, de vegades reflexiu i intimista, d’altres vegades capaç d’enlluernar-nos amb l’enginy o l’espectacularitat. Monteverdi i Haendel, els nostres contemporanis.



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Art, Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.