Viaducte o cactus

Me l’he estat mirant i remirant, i ara goso dir-ho, malgrat que tots els partits polítics n’opinen el contrari: paga la pena enderrocar el viaducte del tren al seu pas per Girona? M’hi he repensat, sobretot, veient certs enjardinaments de l’enorme esquelet de formigó, els telons de verd que, com si fossin jardins babilònics, creen les heures penjant sota els grans ràfecs. Planifiquem. Amb el canvi climàtic que ha de venir, els jardins del futur  seran o bé de plantes crasses, xeròfils, o bé de flors rostides. I amb el tren d’alta velocitat, la ciutat nus i el
cafarnaüm de trànsit, els qui quedaran rostits, fregits i recremats seran els conductors a la recerca de l’aparcament impossible. Reconvertint el viaducte tindríem una llarga avinguda amb una superfície duplicada per a dues grans necessitats de demà, la de dalt per a aparcaments, la de baix com a un llarguíssim i frondós umbracle urbà, un centpeus maternal que acolliria els peatons cadells entre gespa, hortènsies i marqueses. O, si fóssim més intrèpids, foragitem del tot els cotxes i fem un parc a dos nivells, a dalt l’hivernal amb jubilats prenent el sol amb bones vistes; a sota l’estiuenc, amb famílies berenant i comerços ran del passeig. O proposem un concurs d’idees a arquitectes i urbanistes, ara que tenen poca feina i la faran més bé que les meves improvisacions. No hem recuperar, reciclar i reutilitzar? Tenim un ja-està-fet que avui dia replantejaríem, unes potes d’elefant poc gràcils aturades al bell mig del pas, un record agre de quan les obres s’imposaven sense dialogar-les i una certa nostàlgia per part d’aquells que recorden un tren fumejant i pueril damunt d’un terraplè. ¿Són raons de pes per a la tabula rasa d’aquella obra colossal del 1973, d’ahir mateix? Fent i desfent practica l’aprenent, però potser que passem al grau professional, que és hora d’estalviar energies.



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d’Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d’Història de la Cultura a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d’altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L’estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/

Aquesta entrada ha esta publicada en Arquitectura i urbanisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.