Blau republicà

És difícil sentir-se lluny dels valors que històricament ha defensat el republicanisme: la igualtat de drets entre home i dona, la renovació pedagògica, la separació entre Església i estat, la llibertat i diversitat artística com a signe de modernitat, en definitiva, tot allò que converteix qualsevol català progressista d’avui en hereus de les seves aspiracions, independentment de quin sigui actualment el seu vot. No és pas un pedigrí que pugui lluir la monarquia, un sistema polític de més a més conceptualment incòmode, obligant sempre a aplicar la regla de l’excepció a un dels seus ciutadans. La llàstima és que avui per avui el republicanisme estigui capitalitzat per un sol partit, mentre la resta, fent front comú amb les revistes del cor, fan la gara-gara al deliciós anacronisme. Fins a la Guerra Civil, en canvi, el consens es trobava en la república, on van coincidir tendències molt diverses, tal com mostra l’exposició El somni republicà de la Casa de Cultura, l’estendart d’una recerca de trenta estudiosos sobre la base social i la llarga tradició històrica d’aquests ideals també a les comarques gironines. A ningú no se li escapa que una exposició d’aquest abast només ha estat possible atès el color polític de la Diputació actual, però en qualsevol cas com a artilugi publicitari és molt menys barroera que d’altres, i almenys s’ha deixat el fil conductor a bons professionals de la historiografia. Marcel Dalmau, dissenyador de l’espai, ha triat un blau d’utopia i cel Machado (“esos días azules y este sol de infancia”), que retorna als republicans el que hauria d’haver estat el seu color. En realitat, els rojos van ser els blaus. El blau és el color en què tothom es posa d’acord (“si res li escau, poseu-li blau”), el dels somnis àmpliament compartits. Sota el cel de Sevilla o el de Cotlliure, avui si més no, visca la república!




Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d’Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d’Història de la Cultura a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d’altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L’estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/

Aquesta entrada ha esta publicada en Història. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.