Dins el món d’ahir

Aquí l’espectacle havia estat tremendament popular i arrelat, a pesar que calia construir un espai específic per celebrar-lo; avui en dia es considera més aviat anacrònic, per bé que hi ha qui malda aferrissadament per trobar-li un futur. Han errat: no vull parlar dels toros, sinó de l’òpera. Que és un espectacle anacrònic ho deuen creure sobretot els mateixos directors d’escena, quan se senten obligats a plantejar un Parsifal postnuclear o un Don Giovanni al Raval perquè així resulti més distret, actual i entenedor. Segons quines descontextualitzacions són útils i suggeridores, no dic pas que no, però la majoria ho considera un esforç ociós, perquè estem encantats amb l’anacronisme que suposa l’òpera en el segle XXI. La cadència argumental, els valors morals, la música mateixa ens transporten a un món debolit. Si a l’òpera perdonem de grat les seves trames inversemblants, tronades i grandiloqüents, el seu sentit de l’honor o el seu sexisme gairebé ofensius, o la tècnica vocal que s’hi practica, tan heroica com innecessària en un món de micròfons amatents, és per l’exercici catàrtic d’entrar de turistes en un país amb unes altres regles, pintoresques i obsoletes però, malgrat la distància, comprensibles. I la música les torna convincents. És com disfressar-se, ser un altre en un altre temps, com si la mascarada traspassés el teló fins implicar tot el públic. Per al ritual, l’espai hi ajuda, aquests teatres decimonònics pensats perquè els assistents s’autorepresentin entre vellut i purpurina, estratificats segons les classes socials per contemplar i contemplar-se, dissenyats més per a una Traviata que per a un Beckett. Per això, si han de democratitzar l’òpera mitjançant el cinema, preferiríem el Teatre Municipal als cinemes Albèniz. Se sentirà pitjor, segur, però la bombonera de casa donarà més joc per fingir-nos un senyor Rius o una Mariona Rebull.



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d’Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d’Història de la Cultura a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d’altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L’estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/

Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.