Cap Roig, viatges i flors


Ahir vaig somiar que tornava a Cap Roig. El meu ull transformat en camera travessava masses boscoses i s’abocava intrèpid a qualsevol espadat fins topar amb un blau marí que em xuclava. I tinc una mica de vertigen. La influència del programa de TV3 on es tria el millor paisatge de Catalunya combinat amb els llegums del sopar era més que evident, però el que vaig visitar ahir a la nit no podia ser Cap Roig perquè no en tinc prou records visuals com per editar-ne tot un documental oníric sencer. Hi he estat comptades vegades, de manera que devia confegir el somni amb unes quantes vistes de Cap Roig a les quals s’hi sumaven Mar i Murtra, Pinya de Rosa i els Jardins de Santa Clotilde.

Encuriosit pel somni, aquest matí he retornat a Cap Roig amb el Google Earth. Daltabaix, l’ordinador com un satèl·lit precipitant-se a una velocitat superior a la del so i a la de la gravetat, la caiguda lliure m’ha dut de contemplar tot el globus terraqui fins a sobrevolar les Gavarres. El meu cursor, blanc com una gavina, s’ha aturat als 41º 52’38.84” N i 3º 10’39.80” E i llavors s’ha llançat com una rapaç, aterrant damunt l’auditori a l’aire lliure. Les aplicacions sumades al Google Earth han anat multiplicant les possibilitats d’acostar-se virtualment a cada racó de món. Panoramio n’és una, mitjançant la qual qualsevol pot ubicar-hi una fotografia, visible al públic en general i al sedasser en particular. Hi he vist parelles melindroses sota la llinda gòtica, dàlies a l’ombra dels tarongers, un iot travessant les Illes Formigues, el castell torrant-se al sol des de tots els angles possibles. Una altra aplicació permet vincular-hi videos del YouTube, i llavors he àudiovisualitzat uns minuts de l’actuació de Kool and the Gang al Festival de Cap Roig de l’any passat. Finalment, una altra aplicació que es pot lligar al Google Earth, Wikiloc, permet marcar al territori rutes diverses. N’hi ha un de senderisme, ben marcat i comentat, que segueix el camí de ronda des de Calella fins a la platja de Castell, a Palamós. 4’92 quilòmetres, durada de 2 hores i 18 minuts, categoria fàcil.

Jo l’he fet en sentit invers, aquest camí de ronda, amb la meva colla, alguns anys enrere. Voldria saber quants anys enrere, però a partir dels quaranta anys costa més d’ubicar els esdeveniments, costa més del doble que quan en tens vint. Amb els mateixos amics n’hem passejat uns quants, de camins de ronda, i se’m barregen en la memòria fins cohabitar dins un mateix record o dins un mateix somni. Sol i cigales i olor de reïna, la confortable sensació d’encaix dins unes sabatilles velles i entre uns amics antics, disponibles com les ombres. Cap Roig és un matí de diumenge, la descoberta d’un nou replec de Costa Brava, i algú entre les buguenvíl·lees confessant un xicot nou, o algun altre caigut en combat, o el llostre dels pares; el passeig dels iris testimoniant el nostre accés a la maduresa, fent-nos dipositaris els uns als altres de les biografies mútues per tal que algú conservi la certesa dels nostres anys verds. També ens som guardians dels errors íntims que de tant en tant usem com agulles petites, però qui ens burxa alhora ens ajuda a perdonar-nos-els, perquè els amics tenen pietat de nosaltres i fem nostra la seva indulgència.

O potser la ronda de Castell a Cap Roig va donar menys de si, i la transcendència que li atorgo ve donada més que res per la capacitat de l’indret de suggestionar-me amb els seus referents literaris i històrics amb els quals s’engalza. La creació de Cap Roig ha estat molt ben explicada per Xavier Febrés a El llegat d’un somni, novel·lada per Xavier Guillamon a El rus de Cap Roig, trastocada per Enrique de Hériz a Mentira. És el Gènesi capgirat, o com Adam i Eva, després d’un pecat original, s’autoconstrueixen el seu jardí de l’Edèn. El matrimoni del coronel rus Nicolau Woevodsky i de l’aristòcrata anglesa Dorothy Webster, tots dos divorciats en un procés que havia fet tronar i ploure a Anglaterra, encarnen així un mite molt més contemporani: la redempció és tan possible com el paradís a la terra, sempre que sigui murat, autoconstruït i obsessiu. Cap Roig és el nostre Bearn, amb els mateixos ingredients que la novel·la de Villalonga, elegia d’un món aristocràtic que el vent s’endugué. Aquella lady i aquell rus, distants de la gent de Calella, deliciosament reaccionaris, envellint plàcidament entre glicines i fantasies medievals mentre la Caixa de Girona esperava la seva mort per instal·lar-s’hi, no són dignes de compartir el te amb Don Toni i Na Maria Antònia de Bearn sota les mimoses?

La realitat geogràfica de Cap Roig, aquell punt 41º 52’38.84” N i 3º 10’39.80” E que ben segur deu existir sota del Google Earth, és una cara del poliedre, la base que reposa sobre el terra, necessària perquè la resta de costats es basteixin al seu damunt. Disposant, però, de viatges onírics i virtuals, en la memòria i en la literatura, em caldrà tornar a Cap Roig, a aquella part de la realitat on cal pagar entrada i compartir l’aroma dels cítrics amb la de la suor i coco dels altres visitants? Temo la meva pròpia resposta.

Publicat a Gavarres, núm. 15



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.