El seny i el goig


 La llum juga amb l’escultura tal com ho faria l’espectador si gosés: resseguint-ne suaument els contorns i emportant-se un polsim de talc amb la carícia. De sempre que el marbre crida la mà, però en determinades obres modernistes, com les de Llimona o aquesta Eclosió de Miquel Blay, quan la línia es torna tan manyaga el descobriment tàctil és gairebé una necessitat. El gest faria el mateix camí que l’ull, piràmide amunt, primer fins al turó de l’home i després ascendint fins a la neu verge, per estar-s’hi bona estona reposant.

Després de l’enlluernament sensitiu, arriba el seny a guardar les formes. I el seny, educat, inquireix amb un altre tipus de set: Eclosió? Per què, “Eclosió”? Eclosió d’una feminitat, d’una passió sublim, d’un temps de flors? El Blay de 1905, o qualsevol artista adscrit al simbolisme llavors en voga, segurament respondria aquestes qüestions amb el silenci gèlid que es mereixen, perquè el poder del símbol és, precisament, evocar múltiples, enigmàtiques i vagues respostes. Llavors el seny, ja entotsolat i sorrut, es dedicaria a buscar parents a l’escultor. Buscar parents sol fer força ràbia als artistes perquè implica despullar-los lentament, influència a influència, fins reduir-los al mer estat de copista, a pesar de reconèixer per unanimitat que les formes no neixen per generació espontània, sinó per recombinació i recreació de llegats aliens.

En el cas d’Eclosió, el llegat d’Auguste Rodin hi és clarament palès, no només per la temàtica de la parella, sinó també per la disposició i actitud dels dos membres. No és pas el Rodin de El bes o el de L’eterna primavera, sinó el de L’ídol etern: hi rodineja la claudicació devota de l’home, l’entronització de la dona, l’estructura de caramell d’ambdues obres. Però hi ha matisos que les diferencien significativament. Braços a l’esquena, tastant amb treballs i fatigues la pell d’ella, el mascle de L’ídol etern és el retrat de la veneració impotent, de l’abducció gairebé humiliant, fins a l’extrem que estudiosos de l’escola psicoanalítica hi han entrellucat fantasies masoquistes. En l’obra de Blay, aquesta suposició és impensable. És un instant púdicament sublimat, no fos cas que els possibles compradors, gent de bé i possibles, o els col·legues del catòlic Cercle Artístic de Sant Lluc s’esveressin. El desig, que hi és, es mostra tan vaporós com el marbre dels mateixos cossos, blancs i escumosos com una mousse de llimona.

Hi devia haver també molt de seny en la capacitat adaptativa de Blay, que va saber donar el que calia quan calia. A l’hora d’importar les formes de França, les torna atractives però també més assimilables. Així, a Eclosió la glòria de l’arravatament es transforma en misteri de goig: més contingut, més casolà, una mica més bleda. I més lligat al context històric per al qual l’obra fou creada. No vull pensar què n’hauria pogut escriure, uns anys més tard, algun noucentista armat de sornegueria com Josep Pla. Tan sols d’imaginar un diàleg entre els dos amants, amb molts de punts suspensius, s’hi hauria calçat les botes. Però la mirada i el tacte saben, de vegades,  resistir-se a les opinions del seny.

Catàleg de l’exposició Miquel Blay i Fàbrega (1866-1936). L’escultura del sentiment. Fotos de Marc Llimargas, Fundació Caixa de Girona, 2000



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Art. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.