Provinences, exposició d’Ignasi Esteve i Mercè Ibarz



Tant o més instructiu que visitar una exposició és ser testimoni de la seva gestació, de com evoluciona el plantejament, de com creixen les obres mateixes i, en aquest duet entre Mercè Ibarz i Ignasi Esteve, de com es torna enriquidor el seu diàleg en construcció. Hi he fet, per dir-ho d’alguna manera, d’observador participant, i els dono gràcies per haver-me’n deixat fer el tafaner i fins i tot ficar-hi cullerada.

Recordo els primers intents de lligar caps per a un duet que no sonés com dos monòlegs superposats. Podria haver passat, perquè el llenguatge de l’Ignasi Esteve se sol esplaiar en els formats grans, colors flor i figuracions reclam; mentre que la Mercè Ibarz estava teixint unes peces concentrades com una nou o un cabdell, una orfebreria fina que havia de tractar-se amb delicadesa. En la voluntat d’ambdós, tanmateix, hi havia la prioritat d’entreteixir aquestes dues maneres de treballar, de potenciar-les mútuament, fins i tot de trobar un fil temàtic conductor que els unís. El van trobar aviat, en el punt mig del camí on es trobaven: l’Ignasi, en les seves darreres obres havia tractat rostres i cossos de nois d’origen africà, seduït tant per les seves formes com per les històries que les havien definides; la Mercè, com una continuïtat en el seu treball on es troben escultura i teixit, estava bastint unes peces que evocaven estats primigenis del món i la cultura. Ajuntant-los, els dos mons es podien conjugar cap a una reflexió plàstica comuna sobre principis i començaments, sobre l’Àfrica mare nostra, sobre l’anada i el retorn, sobre naufragis i supervivències.

“El començament és històric, l’origen és mític”: a hores d’ara encara dono voltes a aquesta citació del filòsof de la història Paul Ricoeur, però en qualsevol cas m’és més suggeridor que el duet Esteve-Ibarz no dugui per títol Orígens ni Començaments, sinó Provinences. Els dos primers impliquen un punt de partida –sigui històric o mític–, mentre que Provinences assenyala una direcció: l’on, més que no pas el quan; el lloc, més que el temps. La materialitat, més que l’intangible. Les peces de l’exposició, i encara més quan es juxtaposen i s’enraonen, evoquen rastres, presències i testimonis. Infiltrades dins el blau Ignasi Esteve, algunes escultures de la Mercè Ibarz agafen un aire de bèsties marines; gràcies a elles, el blau piscina de l’Ignasi Esteve esdevé un blau amniòtic i bategant.

No costa pas gaire llegir en les escultures teixides de Mercè Ibarz una seqüència gairebé narrativa, un Gènesi que abasta de la natura a la cultura, des de formes protozoiques fins a la configuració de l’alfabet. Així, algunes remeten a conceptes com l’aigua, l’ona, la tramuntana o l’arbre; d’altres al món animal, larves, llimocs, ous i nius. El punt d’inflexió és el cistell, a partir d’ell se succeeixen columnes, lletres i llibres. Aturem-nos-hi, en aquest cistell humil, en el seu teixit bàsic que té alguna cosa de niu, però ja amb una empremta inequívocament humana. Penso en Ötzi, la mòmia de les neus de fa cinc mil anys, miraculosament conservada amb la seva capa i sandàlies d’herba alpina trenada. En el procés d’humanització, el teixit és tan significatiu com la ceràmica, i hem d’atribuir-lo segurament a mans femenines, en el repartiment de tasques de la prehistòria. Aquesta intervenció inicial de les dones en la cultura, callada i silenciada, aquesta relació tan íntima i històrica entre dona i teler ha fet que l’art tèxtil també fos una eina reivindicativa per part d’artistes contemporànies des dels anys seixanta. No crec que aquesta lectura, ideològicament tan marcada, sigui la intenció bàsica de l’autora, però no deixa de ser una lectura possible i convenient de remarcar encara en el nostre present. Però si entenem el plural de Provinences com a suma de camins i d’influències, llavors el treball de Mercè Ibarz és una cruïlla on es troben les dues dimensions pròpies del tapís i les tres de l’escultura, on s’entremesclen les fibres naturals com la llana xisqueta i la posidònia amb polímers i plàstics contemporanis. Tot i l’aparença de fragilitat, el seu acaba sent un art de la doma i de l’adreçador, el triomf de la voluntat per aconseguir formes rotundes i impossibles amb una eina pròpia del neolític.

Si aquest duet fos un casament, ara confessaria que jo vinc de part del nuvi. Espero que la llarga amistat amb l’Ignasi Esteve sigui més un servei que una nosa, a l’hora d’explicar el seu procés en aquestes Provinences. El cas és que conec tant la seva trajectòria pictòrica com el treball que ha fet fins arribar als tres grans paravents que ens presenta. Almenys des de l’exposició Penjant, que va mostrar a Valls el 1994, ja vaig entreveure-hi la seva voluntat de fondre obra i autobiografia, d’implicació personal i profunda en allò de què deixava testimoni. Els seus models són o acaben essent els seus amics, lluita perquè hi hagi harmonia a dins i fora del quadres, té present l’antic principi que no hi ha estètica sense ètica. Potser l’Ignasi Esteve ho va aprendre de l’art integrat i social de Domènec Fita, però més aviat em penso que ja ho portava posat, que forma part de la seva personalitat això de vincular la seva pintura amb el seu món per millorar l’una i l’altre. Sobretot, no ho confonguem amb art reivindicatiu o amb qualsevol mena de realisme social. Els seus dots per al color, la sensualitat com a motor de recerca, els jocs compositius dels seus tres plafons exposats ens recorden que la primera obligació de l’art amb ell mateix és formal. Sí, primer hi ha l’aventura i la recerca, que amb l’Ignasi sempre acaba essent col·lectiva: la participació d’en Bamba, l’Alassan i en Mohamed, de Costa d’Ivori, i l’Ousman i l’Ibrahim, del Senegal, que es prestaren al joc de la piscina del GEiEG, es convertí en un repertori de formes a punt de ser treballades pictòricament gràcies a les fotos de Pau Llobet. Però aquest joc hedonista, gairebé pueril, s’entrellaçà amb algunes pàgines viscudes de pasteres i immigració, i que acabaren aportant una certa ambigüitat tràgica a la sèrie. La connexió amb El rai de la Medusa, de Géricault, no és gratuïta sinó volguda. Aquell naufragi davant les costes africanes, la condemna dels pobres en l’operació salvament, el dramatisme de la seva supervivència i el quadre denúncia han estat presents en la reflexió d’Ignasi Esteve. Un dels seus models –un dels seus amics– recorda el seu viatge del Senegal fins a Canàries amb pastera, després de quinze dies de periple sense menjar i acompanyat d’uns grans peixos, potser balenes. Aquesta narració estremida també va nedar al voltant de les taules en ser pintades.

A la fi, posades juntes, les peces d’Ignasi Esteve i Mercè Ibarz dialoguen entre si. La disposició dins els espais de la Fundació Valvi, molt pensada, subratlla l’evanescència de l’art de Mercè Ibarz, gomboldat pels paravents protectors de l’Ignasi Esteve. Els objectes de Mercè Ibarz es tornen potser més marins, més assenyalats els cromatismes lleus de les fibres: el coure torrat, el blau niló, el beix vegetal. Els naufragis d’Ignasi Esteve tenen a l’abast possibilitats de rescat, com si la cultura i la vida, surant, fossin un rai on agafar-se. El duet final d’aquestes Provinences és evocador com un somni, com el record d’un viatge molt llarg.

Exposició a la Sala Valvi, primavera 2012.



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d’Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d’Història de la Cultura a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d’altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L’estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/

Aquesta entrada ha esta publicada en Art. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.