Anellades, com baules en el temps



Remenant papers de diaris esgrogueïts per documentar-me a l’hora d’escriure aquestes ratlles, m’he retrobat a les files del darrere d’una coral, el rostre mig desfigurat pel gra gruixut i poc complaent de les fotos de rotativa. Molts gironins poden sentir-se còmplices d’aquesta experiència, els seus noms esgarriats en retalls de premsa, la seva imatge gairebé irreconeixible de tan empetitida per encabir, d’un sol cop d’ull, el grup de cantaires. El moviment coral ha format part de la nostra quotidianitat des que podem recordar-ho, com una de les formes tradicionals de socialització a la ciutat.

A l’hemeroteca, doncs, he fullejat retalls dels darrers vint anys, però es pot recular molt més per explicar la diversitat actual del moviment cantaire a Girona, tal com podreu comprovar en aquest concert. Com a d’altres poblacions catalanes, durant el XIX i primeries del XX a l’ombra d’Anselm Clavé van sorgir un ventall de cors masculins amb fortuna i longevitat desigual, com “La Regional”, el del Centre Republicà, “La Nova Girona” o “Unión y Concordia”. L’arrelament i l’èxit del claverisme a Girona queda palès amb la dedicació d’un carrer al mestre on, ben vistent, encara hi trobareu la placa que l’Ajuntament li va dedicar en recordança el 1906. A la mateixa època, per la seva banda l’Església també prenia part activa en la vida musical de la ciutat, sobretot gràcies a mossèn Miquel Rué, mestre de capella de la catedral entre els anys 1877 i 1919. La seva activitat no només va beneficiar el culte catedralici, sinó que va nodrir Girona de molts músics. El mateix Rué feia comptes i li sortien uns 2.000 o 3.000 nens cantors formats a les tres escolanies gironines durant els seus trenta anys de magisteri. De la catedral va sorgir també l’Schola Gregoriana, el 1927, les activitats de la qual van perdurar fins més enllà de la guerra incivil. Les senyores amb aspiracions filharmòniques podien satisfer-les, des del 1914, a l’Agrupació Coral de les Congregacions Marianes. En canvi, amb seccions masculina i femenina, l’Orfeón Gerundense, ja actiu el 1885, travessava la frontera del segle reconvertit, des del 1905, en Orfeó Gironí, amb local i butlletí mensual propis. Fou així com, arribats els anys vint i trenta, la ciutat podia fer gala de diverses agrupacions de cantors. A més de l’Orfeó Gironí, doncs, aparegueren l’Escola Orfeònica Gironina, la Secció Orfeònica del Centre Moral i l’orfeó Cants de Pàtria.

L’esllavissada del 36 va acabar amb la normalitat de la vida coral gironina. És en aquest any quan Francesc Civil clou la seva recensió del fet musical a les comarques gironines. Joan Gay, que s’ha ocupat de refer la història de la música a Girona en el punt en què Civil la va deixar, apunta com s’intentà refundar el moviment coral des dels òrgans oficials del franquisme, sobretot des de la Jefatura Provincial de Prensa y Propaganda. La instrumentalització del moviment coral havia començat: concursos de cors escolars, concerts quaresmals, escolanies parroquials i, especialment, el Coro de la Sección Femenina que, dirigit pel mestre Civil, amb el temps va obtenir un prestigi notable. Però també ben aviat començaren iniciatives deslligades dels organismes oficials: la societat civil començava a obrir boca. El 1941 ressorgia de les seves cendres prerrepublicanes l’orfeó Cants de Pàtria, i el 1947 naixia la coral del GEiEG, ambdues ben nodrides i ambdues ocupant encara un moble espaiós en la memòria musical de molts gironins. Uns anys més tard, el 1956, es creava la Capella Polifònica de Girona i des d’allí mateix, previsors, més endavant també la coral infantil Saba Nova, el 1969, com a filial que havia de servir d’empelt de futurs cantaires adults. En aquells retalls de diari de què us parlava, cantaires hi ha que, en ser entrevistats, recorden la seva formació inicial dins les fileres d’algun d’aquests cors. Llegint com s’engalzen unes i altres corals, com baules en el temps, hom s’adona d’una continuïtat històrica centenària que ni una guerra ni una postguerra pogueren desanellar.

Per a la Girona coral, l’arribada de la democràcia fou com l’adveniment de la polifonia, tantes van ser les línies melòdiques noves que s’hi desplegaren. D’una banda, diverses iniciatives ciutadanes, municipals i escolars contribuïren a promoure la formació de base, sobretot a través de les escoles, i així van sorgir les Trobades de corals escolars (des del 1979) o les Colònies musicals (des del 1980). Durant aquests anys s’hi han anat polint veus blanques de més de deu escoles gironines, s’hi han estrenat cantates de compositors locals, i poc a poc s’hi han anat afermant els fonaments d’una normalitat musical. De més a més, des del 1985 algunes acadèmies i escoles privades de música també contribueixen amb les seves corals pròpies a enriquir l’estol de rossinyols infantils. D’altra banda, i potser com a fruites primerenques de les granes sembrades, el panorama coral adult es va diversificar amb noves agrupacions. La coral Oidà (avui Filharmonia) va crear-se juntament amb els primers ajuntaments democràtics, el 1977, i tres anys més tard se li afegia el Cor Maragall. I el 1983 arribava La Cantoria, i el 1990 el Cor Undaris. Si durant quaranta anys la vida coral havia estat com una bassa d’oli, el panorama recent s’assembla més aviat a l’aigua picant, amb bombolles que s’inflen, s’ajunten, es disgreguen o es volatilitzen. De tant en tant s’han format bombolles ufanoses però efímeres, quan s’han unit moltes boques en un únic petó ben sonor. Ja que les fotos em desfiguren, prefereixo conservar jo mateix el record, per exemple, del Rèquiem de Mozart cantat el 1991 en ocasió del bicentenari de la mort del geni. D’altres guardaran ben endins el seu Messies de Haendel, o el seu Magnificat de Bach. També haurem de fer una mica d’espai per encabir, d’ara endavant, aquest Britten que les corals gironines, per ara les darreres baules de la cadena, volen oferir-nos.

Text per a la Cantata de Sant Nicolau, de Britten, en ocasió del III Festival de Músiques Religioses del Món, Girona, 2002



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Història, Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.