A l’estiu, algun festival riu

Vida, mort i transfiguració dels festivals de música d’estiu: el de Sant Feliu de Guíxols celebra cinquanta anys, vint la Schubertíada de Vilabertran, ha desaparegut el Festival de Músiques Religioses i del Món de Girona i s’està transformant, ara en mans de La Caixa, el de Cap Roig. Opinar sobre aquesta mena d’esdeveniments musicals de les comarques gironines porta sovint cap a dos llocs comuns: l’estacionalitat (pa per a l’estiu i fam per a l’hivern) i el desarrelament (músiques per a forans i turistes). És difícil resistir-se a parlar de tòpics, sociologia, política i diners en casos com el Festival de Peralada (4 milions de pressupost, 44 % subvencionats, entrades a uns 150 euros de mitjana), però tanmateix és també complex de parlar-ne en termes estrictament musicals. La labor dels crítics periodístics resta automàticament sota sospita quan molts dels festivals es cuiden prou bé de tenir importants grups de comunicació entre els patrocinadors. Per quan, un Risto Mejide, o millor encara, un retorn d’Oriol Ponsatí a la crítica musical, martell d’estafadors i poca-soltes? En comptes de sabó i crònica rosa, tindríem almenys una mica de sang i fetge, o si més no una visió més contrastada de la qualitat del que s’hi ofereix.

Aquest hauria de ser un bon moment per a uns festivals d’estiu més refrigerats: amb més coordinació entre ells, més modestos, amb programadors caçatalents de la producció autòctona. Com en les caixes d’estalvis, no estaria de més una estratègia de fusió, per exemple, cap a un sol, utòpic i gran Festival de Música de l’Empordà. Costaria déu i ajuda, atesa la diversitat d’institucions organitzadores i d’interessos implicats.

Finalment, un consell, un temor i una felicitació. El consell: per poc temps lliure que hom disposi a l’hivern, paga la pena valorar la relació qualitat-preu en la música de vacances. Convindrem de seguida que cinquanta euros seran més ben invertits dins un auditori i a primeres files que no pas a l’aire lliure, amb una acústica infernal i asseguts en un humiliant teló de fons de polítics i altres invitats. El temor: en què es convertiran els festivals vinents, sota l’obsessió pel populisme i la rendibilitat de la nova política? De moment, han cavalcat a Cap Roig els genets de l’Apocalipsi, i es diuen Hombres G. I una felicitació per als vint anys de la Schubertíada, un festival que ha tingut una línia de programació exquisida, especialitzada i coherent entorn del lied i el romanticisme.

Vint Schubertíades

En la frustració d’un festival empordanès que aglutinés diverses iniciatives locals, hi ha l’origen de la Schubertíada de Vilabertran, organitzada per Joventuts Musicals de Figueres. Un cop assentats al conjunt monumental de Santa Maria, la trajectòria del festival és modèlica pel que ha tingut de recerca de nous valors catalans i internacionals. Matthias Goerne era un jovenet desconegut que gairebé va haver de demanar per cantar a Vilabertran, avui és un dels grans liederistes europeus i continua fidel a l’Alt Empordà. Enguany, el Quartet Casals també hi ha retornat, interpretant la integral dels quartets schubertians, un excel·lent pastís d’aniversari.

Revista de Girona, núm. 273, juliol-agost 2012



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.