Canviar, aprendre, desprendre’s


Si fos veritat que la insatisfacció incita més a la creativitat que no pas la felicitat estàtica, per a l’art aquesta hauria de ser una època excel·lent, plena de revulsius socials i personals. Malgrat que no tothom pensa que per crear s’ha de patir, sí que aquests moments, en què tot es replanteja, l’artista pot aprofitar per fer examen de consciència d’on és, què fa, per què i per a qui ho fa, on vol anar a parar i, si ho creu convenient, donar un gir a la seva obra. Al capdavall, tota indagació personal és un bon punt de partida per a la creació.

Voldria començar amb dos exemples, en aquests cas de compositors –és el que tinc més a mà– per plantejar dos models de creativitat en relació amb el seu públic, el de Schoenberg contra el de Puccini. I entre l’alemany i l’italià encara hi cabria un rus.

Com Schoenberg o com Puccini

Al compositor alemany li devem el mèrit de la gran revolució musical del segle XX. Amb el dodecafonisme, Schoenberg s’inventa un nou llenguatge que es defineix a les antípodes del que occident havia anat definint amb els segles, la tonalitat. La seva nova música exigeix un nou tipus d’oient sense posar-li-ho fàcil, perquè a més de l’alta exigència intel·lectual i fina sensibilitat, Schoenberg va difondre l’invent mitjançant selectes societats d’un recel gairebé maçònic. Tot i això, morí convençut que, amb els anys, els infants i els obrers xiularien melodies dodecafòniques pel carrer. Al mateix temps però a l’altra banda, un músic italià amb molta preparació tècnica, coneixedor dels ressorts melodramàtics del seu segle passat i alhora atent a les noves modes operístiques del verisme, compon òperes que se situen al llunyà Oest o en una fabulosa Xina de conte, i no només rep el reconeixement en vida sinó que planta la llavor dels musicals futurs. Ha de quedar clar que no estem parlant de la qualitat intrínseca dels seus productes: de fet, segurament té més mèrit el genial Schoenberg que l’adaptatiu Puccini, però el que parlem aquí és de plantejar-se amb realisme el que cal esperar en cada cas, una recepció entusiasta entre els happy few o bé els mass-media, perquè caldran estratègies diferents. En el cas de les comarques gironines, el cineasta Albert Serra, l’escriptor Lluís Muntada o l’artista Job Ramos responen al model Schoenberg, mentre que Robert Bellsolà, Maria Mercè Roca o Joan Mateu podrien ser els Puccini nostrats. Necessaris tots, els Schoenbergs tendeixen a l’entotsolament, l’austeritat i l’enigma; els Puccini a l’espectacularitat, l’empatia i la socialització. Uns tenen la temptació de la supèrbia, els altres la de la banalitat. Als primers els cal el suport de les institucions i la crítica, als altres inserir-se en la dinàmica del mercat.

Són dos extrems, no hi ha res entremig? Sí, és clar, hi ha el model Sostakovitx. El compositor rus va  caminar pel bell mig de la fulla de la navalla, en un difícil compromís entre la creativitat avantguardista personal i el dictat populista que li exigia el poder soviètic, i se’n va sortir. Qui podria representar a les comarques gironines aquest equilibri rar de modernitat i acceptació? En arts plàstiques, Domènec Fita, potser? En literatura, potser Narcís Comadira?

Les tipologies descrites suara són reductores i admeten infinitat de matisos. Per sort, les regles del joc de l’art no són matemàtiques, són plenes d’excepcions i no tot es resol entre populisme o elitisme. Penso, per exemple, en l’artista multimèdia saltenc Manel Bayo i el seu film Tiefland remix. Vet aquí la transfrontera, no només de gènere sinó de relació amb el seu possible públic. El seu llenguatge és alhora exigent i colorista, mira al passat però és tecnològicament atractiu, es podria moure entre la galeria d’art i la xarxa internàutica. Schoenberg, Puccini, Sostakovitx? Ja no ho sé.

Tiefland remix, de Manel Bayo-

El que l’artista s’ha de plantejar, ara i sempre, és crear el que li vingui de gust en un acte de sinceritat amb si mateix. Després hauria de venir l’estratègia de mercat, i només si es produeixen frustracions al respecte caldrà replantejar-se bé el llenguatge utilitzat o bé el màrqueting per rendibilitzar-lo.

Revista de Girona, núm. 272, maig 2012



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió. Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema. https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Art, Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.