També som més que un club

club Vilobi  Estic d’acord que es pot viure una vida confortable i digna sense haver llegit ni un sol llibre. Com les amistats o els consells, els llibres es poden prendre o prescindir-ne i, com ells, no garanteixen pas una existència millor, però sí més acompanyada. Un club de lectura és un espai on hi sol haver un bon maridatge de llibres, amistats i consells, si més no al de la biblioteca municipal de Vilobí d’Onyar. Som a punt de complir-ne els deu anys i encara no ens n’hem cansat, senyal que la tríada és tan indestructible com el pa, l’oli i la tomata. En aquests deus anys, les nostres lectures en comú han sigut millors i les nostres vides més acompanyades. Llegir sol ser un vici que es practica en solitud però no és un vici solitari, perquè com a mínim som dos, jo i aquesta veu que es desperta com una capsa de música bon punt has obert la tapa:

– Què t’ha dit?
– Qui?
– La veu.

Un club de lectura sol ser això: explicar-nos els uns als altres què ens ha dit la veu quan hem aixecat la tapa i ens ha parlat. Hi descobrim que els llibres se’ns adrecen de manera diferent, de vegades són afables i de vegades pedants, a uns els sonen savis i a d’altres obvis, resulten alhora captivadors i avorrits. Com les amistats i els consells. A vegades el problema és d’oïda. Avisats, vam escoltar fil per randa William Faulkner amb El soroll i la fúria per posar en comú les seves veus –aquella vegada eren més d’una:  Benjy, Quentin, Jason, Dilsey– amb les nostres orelles, obertes com pàmpols. L’escolta col·lectiva, encara ho recordo, va convertir-se en un mapa sonor plaent i acotat, un passeig en colla ric de troballes. Perquè una lectura és també una excursió, amb marrades i dreceres, satisfaccions amb les vistes i algun esforç per alguna pujada.

Quan sordegem, una altra solució és convidar algú que tingui l’oïda molt fina. ¡Que bé que vam sentir la Cecília de El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda quan la Mita Casacuberta ens la va amplificar! Amb els autors que hem convidat a Vilobí, hem sabut com els de l’altra banda fan de ventrílocs de les veus. Haurien de ser innecessaris per a la vida del relat i tanmateix tenen la màgia dels titellaires. Han estat amb nosaltres en Vicenç Pagès, en Joan-Daniel Bezsonoff, en Jordi Lara, l’Imma Monsó, en J. Navarro Santaeulàlia, en Martí Gironell, en Jaume Mestres, la Núria Esponellà, en Sebastià Benassar, entre d’altres, i mai no els ho hem agraït prou.

La llista de les lectures d’aquests anys resulta força eclèctica. Hi tenim una mica de tot, clàssics i contemporanis, llocs comuns i rareses, best-sellers i cross-overs, mirant d’acontentar gustos ben diversos. Ni hem arrufat el nas davant d’èxits populars ni ens hem acovardit davant la complexitat, perquè de vegades ve de gust un tomb planer però també convé el risc de l’escalada. I sempre junts –o juntes: potser que feminitzem, atesa la majoria de dones que solen configurar els clubs de lectura–, sempre amb un sopar esperant-nos tot seguit –per què les bones lectores solen ser bones cuineres?–, sempre a punt del salt fàcil de la literatura a la vida i viceversa. Perquè els llibres ho tenen, això: que, al capdavall, quan tanques la tapa t’acabes adonant que, d’alguna manera, aquella veu ha parlat de nosaltres.

Publicat al bloc Llibres i companyia, del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, l’11 de juny de 2013.



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d’Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d’Història de la Cultura a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d’altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L’estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/

Aquesta entrada ha esta publicada en La Selva, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.